Que el nostre és un poble amb un fort sentiment sobiranista, no és cap secret. I això és un fet constatable, no solament amb resultats electorals a la mà, sinó amb la multitud d’actes de país i celebracions nostrades que hi tenen lloc any rere any, amb una sempre enorme implicació de la gent. I quan s’acosta l’11 de setembre, la nostra Diada Nacional, la Garriga també marxa amb torxes, dansa amb braços alçats, mans entrellaçades i puntes ben clavades al terra i canta mentre beu rom cremat. I batega. Si cal, batega a Berga, Barcelona o Salt. A Tarragona o a Lleida. I ho fa juntament amb centenars de milers de catalans que, tossudament, reclamen la plena llibertat del nostre país petit, la majoria des de fa cinc anys, mentre d’altres ja maldaven per abastar-la de molt abans.
Però faci el temps que faci que uns i altres surten al carrer o es queden a casa, la Garriga és un exemple de la convivència i el respecte que impera i ha d’imperar arreu. No preguntem quina llengua parlem a casa, no ens interessa on hem nascut o d’on hem vingut ni si preferim votar més cap a la dreta o cap a l’esquerra. A la Garriga, homenatgem la nostra ensenya amb orgull, discutim sobre el país que volem pels nostres fills i omplim autocars cap a on faci falta, si fa falta, per defensar el que faci falta.
I sí, molts garriguencs varen alçar el punt i el puny en una nova mostra de dignitat, capacitat de mobilització, respecte i democràcia, juntament amb centenars de milers de compatriotes, mai sabrem amb exactitud quants. I és que els balls de xifres no existeixen quan parlem de 600 persones… és quan hi ha tanta gent que no es pot ni comptar sense discutir, que la manifestació ha sigut un èxit.
