Ahir dia 21 de juny vàrem tancar el curs 2015 -2016 de l’Aula de la Universitat a l’Abast, amb la conferència de cloenda del periodista, Antoni Bassas, amb l’assistència de l’alcaldessa de La Garriga, la Meritxell Budó.
Per motius aliens a totes les voluntats, l’acte va començar amb uns vint-i-cinc minuts de retard, però pels més de dos-cents assistents va valdre la pena esperar pacientment perquè les expectatives d’escoltar un dels millors comunicadors que tenim al país es van complir en escreix.
Mentre anaven entrant els assistents havia pensat que estaria bé, per ser el primer dia d’estiu, que s’anés escoltant el Concert nº 2 en Sol menor anomenat l’Estate (l’Estiu) de les Quatre Estacions de Vivaldi, o potser alguna de les peces que en Joan Vives ens va fer arribar de les músiques que hi havia en les obres de Shakespeare, fent referència, clar, a “El somni d’una nit d’estiu” . Sí, hagués estat bé, suposo, però no, finalment vaig demanar-li a l’Albert, tècnic de so del Teatre El Patronat, que ens deixés escoltar el Canon en Re M de Pachelbel en una versió –fantàstica- per a tres violins i baix continu de ritme pausat, de perfecte cadència, que ens podia aportar un clima de calma que ens fes notar la necessitat de que el temps no ha de passar tan de pressa com ens passa, doncs el cas és que fa quatre dies, com aquell que diu, el setze de maig de l’any passat, en Carles Capdevila donava la conferència per celebrar el desè aniversari de l’AUA i, fixeu-vos em deia, estàvem ahir, en aquell moment, a pocs minuts de fer la cloenda de l’onzè curs i sabent que ja tenim pràcticament acordat i tancat el programa de conferències del primer trimestre corresponent al curs 2016 – 2017.
Dit això, l’Antoni Bassas, com sempre, va mostrar-se proper, familiar, sincer, amb una capacitat empàtica lloable i amb un rigor i professionalitat que ens va fer passejar per alguns racons dels Estats Units apropant-nos als trets més característics d’aquelles gents, com són entre d’altres el seu sentit utòpic, curiós…
Resumint, una bona conferència per recordar, sobretot al conferenciant, esperant que en propers cursos l’Antoni Bassas ens torni a visitar amb el tema que desitgi, ja que parli del que parli, segur que ho fa interessant per la seva qualitat i facilitat d’expressió.
Instants abans d’iniciar la conferència, fent referència a la meva col·laboració amb la ONCE com editor i lector d’una revista sonora per invidents, vaig recordar-li que pels voltants del dia de Santa Llúcia de l’any 1984, a la seu de la ONCE del carrer Calàbria de Barcelona, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un sopar amb un molt reduït grup de periodistes esportius -alguns d’ells malauradament desapareguts- com en José-Fèlix Pons, en Juan Antonio Fernández Abajo, en Joaquim Maria Puyal i un molt jovenet Antoni Bassas aplegats tots per fer-li un emotiu i sincer homenatge a Miguel Ángel Valdivieso, que estava acompanyat de la seva esposa, l’actriu Maria Dolors Gispert.
Els qui, com jo, pentinem cabells blancs, recordarem que en Miguel Ángel Valdivieso , a més a més de ser un actor de doblatge molt bo (exemple: Jerry Lewis i Woody Allen), formà part del Teatro Invisible de Radio Nacional de España, a Ràdio Peninsular de Barcelona va estar molts anys retransmetent cada diumenge els partits de futbol i sempre, sempre, en el moment d’acomiadar-se dels qui l’escoltaven, dedicava unes paraules als membres de la ONCE amb una frase que, més o menys feia així: “Con nuestro más entrañable saludo a los simpáticos miembros de la Organización Nacional de Ciegos“. D’aquí, l’homenatge, d’aquí el sopar, d’aquí comentar-ho ahir amb en Bassas.
Fa molts anys d’això, deia l’Antoni Bassas. Sí, i tant!
Enteneu el per què de posar el Canon de Pachelbel i intentar relentitzar el pas del temps?
