Vaig caminar, vaig caminar
Per llargs camins
Vaig trobar afortunats gitanos
Ai, gitanos
D’on veniu?
Amb les tendes
I els xiquets famèlics..
“Un Poble dins d’un país, els sis-cents anys del poble Gitano a Catalunya”. Aquest era el tema en el que a l’Aula de la Universitat a l’Abast ens vàrem introduir ahir de la mà de Manuel Heredia i de José Rodríguez, ambdós activistes culturals per promoure el moviment associatiu que treballa perquè sigui reconeguda i es mantingui la cultura d’aquest poble que fa sis-cents anys que conviu entre nosaltres, que procura que hi hagi una transferència de coneixements entre els gitanos i no gitanos, que les distàncies i diferències entre les dues cultures s’apropin suaument sense provocar cap xoc, al contrari, que hi hagi un enriquiment en els dos sentits però… Sí, clar, però… Repeteixo, costa? S’entenen prou bé les dues comunitats, formen una sola comunitat els gitanos i els no gitanos? Aquest és el propòsit no només dels moviments associatius gitanos, també des de l’administració catalana es fan força accions perquè això es produeixi.
Ens deien els dos conferenciants que a Catalunya el poble gitano, en general, és vist des d’una perspectiva força diferent a com el veu i el tracta a la resta de l’estat espanyol. Catalunya, deien, ha patit com nosaltres la marginació cultural durant molts anys, se’ls hi ha prohibit als catalans, com als gitanos, que siguin com són.
És clar que amb una sola trobada no n’hi ha prou, clar que no, però penso que pot ser per molts dels assistents un primer pas per apropar-se, per intentar comprendre per, sobretot respectar des de la reciprocitat del respecte.
No hem d’estigmatitzar, no hem d’estereotipar.
El que dic, respecte mutu, en benefici de tots.
Us deixo un audiovisual que resumeix en uns quinze minuts l’arribada a Catalunya dels primers gitanos fins el dia d’avui.
Escolteu l’himne gitano, per a mi està carregat de tristor.
Gelem, gelem.
