El Passeig i el Malhivern, amb ulls de fotògraf i poeta

0
111

El proper divendres 27 de maig, a dos quarts de set de la tarda, s’inaugura una exposició al Restaurant Alambí que marida poesia i fotografia en blanc i negre del Passeig de la Garriga i el bosc del Malhivern. A més, s’han editat uns llibrets amb un recull de l’exposició perquè els assistents se’l puguin endur a casa.

En Josep-Francesc Delgado ha preparat un pròleg sobre la mostra que podeu llegir tot seguit:

Hi dues grans maneres d’escriure poesia; la primera dóna molta importància a la figuració verbal, a la manipulació imaginativa del llenguatge; la segona vol observar un instant, pretén copsar una idea o una emoció i comunicar-la de la manera més sintètica possible. La primera es va crear a Europa i la segona es va inventar a la Xina i té el seu clímax al Japó en la composició del haikú. Aquestes maneres de compondre poesia afecten també les arts plàstiques. Les fotografies i els poemes d’aquesta exposició pertanyen a aquest segon corrent estètic.

Quan vostè contempli les fotografies de Pilar Mateo s’adonarà de seguida que la seva manera de concebre la mirada artística sobre la vida és molt japonesa. La fotògrafa, en les seves passejades per la Garriga, podria haver-se fixat en les glicines angleses dels exuberants jardins privats, en els vitralls acolorits de les cases modernistes o en els mosaics de trencadís que es troben a mig camí del concepte de barroc i de surrealisme, és a dir, en la primera de les tendències esmentades. No han estat aquestes coses refinades o figuratives les que han merescut la seva atenció. Més aviat ha caminat pel passeig i ha mirat cap a terra per retratar les ombres ossudes dels plataners i quan ha arribat al capdavall s’ha endinsat pel bosc de Malhivern i n’ha copsat el túnel de volta sota la via del tren o la via del tren mateixa i ho ha volgut fer en blanc i negre, en l’escala de colors més simple. Són fotografies que parteixen d’una ascesi molt zen. L’estètica de la bellesa de la lletjor que van iniciar els romàntics també s’hi troba present: tria les alzines caòtiques de Malhivern, la via rovellada del tren, les arrels a cel obert de l’arbre esventat…

Davant de la tria i la mirada essencialista de Pilar Mateo, la poeta Sònia Ruiz podria haver optat per una poesia figurativa, però escull exactament la mateixa via: anar directa a l’essència de les coses fent servir sovint a metàfora com el joc d’opòsits que tan plaïa al poeta Ausiàs March. Parteix de la fotografia i intenta copsar-ne el moll de l’os. Està bé perquè és original. La Garriga es presta molt a un esguard que en copsi l’exuberància. Per aplicar-hi un esguard auster cal un esforç que no és fàcil i que només es fa si ets una mica zen. Entre el ginko exuberant i etern que va aguantar la radiació de Hiroshima que trobem a la plaça del Silenci i el bambú auster i flexible, Sònia Ruiz i Pilar Mateo s’han decantat pel bambú que apareix en un altre fotograma.

Que els poemes manifesten el jo poètic d’un autor és cosa coneguda. En la fotografia no és tan fàcil que aquest jo es manifesti perquè no resulta tan evident. En aquest cas sí que ho és i fa bo de repetir el que expressa l’opòsit de Sònia Ruiz a partir de l’arbre esventat: «Em volies inert i arrelat a tu / i jo era tan lliure i tan del vent / que per salvar-me havia d’extirpar-me» Dir tant en tan poques paraules no ho trobava des que vaig llegir Matsuo Basho.

Així que passar els ulls per aquests poemes i aquestes fotografies constitueix tota una invitació a essencialitzar-se en aquest món descentrat, una bona proposta per a la serena meditació.

Josep-Francesc Delgado

expo alambí_02

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.