Entrevistem a en David Bassa, veí de la Garriga i nou Director d’Informatius de TV3. El periodista ens parla del paper de TV3 en l’ecosistema comunicatiu, de les noves tecnologies aplicades al periodisme i del periodisme que es pot fer des d’una plataforma pública i líder d’audiència com la televisió catalana.
La Garriga Digital: Vostè ve de presidir el col·lectiu de periodistes Ramon Barnils, de dirigir l’Anuari de Silencis Mediàtics i, a més a més, ha publicat llibres i dirigit documentals de periodisme d’investigació. Es pot fer periodisme d’investigació en profunditat en una redacció d’informatius amb la pressió del dia a dia?
David Bassa: No és fàcil. Aquest és el principal repte. És més difícil que mai, perquè la redacció de TV3, com totes les redaccions de tots els mitjans de Catalunya, està molt retallada. Som menys que mai fent més que mai. I aquesta tendència no canviarà…
L.G.D.: Encara anirà a més.
D.B.: Tot apunta que anirà a més, per tant tothom va més collat, té més feina i menys temps per fer-la… Això va en contra del periodisme d’investigació, que requereix més temps. És un periodisme més lent, més pensat. Però aquest és el repte. Amb tot, malgrat les circumstàncies, jo crec que sí que és possible. Hi ha espais com el 30 Minuts, com Sense Ficció, i també espais dins la redacció del Telenotícies. Hi ha moments en què s’ha de poder destinar equips a fer periodisme d’investigació pel Telenotícies.
L.G.D.: A més de la pressió de fer informatius a diari, hi ha la pressió d’Internet i la seva immediatesa. Quan el periodisme intenta atrapar les xarxes es deixa el rigor pel camí?
D.B.: La xarxa és cada cop més present al periodisme, ens pressiona molt. De fet, quan dic que som menys que mai fent més que mai és perquè una gran part de la feina de més que fem és tot el tema digital. Tant des de la ràdio com des de la televisió, tot el que fas ho has de penjar a la xarxa. I ho has de comentar. Hi ha moltes notícies, per exemple, de les quals s’emet la part principal al Telenotícies però altres parts que no hi caben, complements o anècdotes, van a Internet i hi funcionen molt bé. Has de seguir els criteris informatius, però també jugar amb el llenguatge de la xarxa. Això fa que els periodistes haguem de fer més feina, pensar-ho tot més. És un repte afegit i hem d’aconseguir trobar la manera de que aquesta càrrega de feina, aquest fer més que mai amb menys que mai, no vagi en perjudici de la qualitat de la feina, del bon periodisme. I no és fàcil.
L.G.D.: No ho sembla pas.
D.B.: Estem en un moment en què s’està repensant la professió, en un canvi de paradigma. I això costa, doncs hi ha dies en què ho veus tot negre i dies en què ho veus amb eufòria.
L.G.D.: El periodisme està en crisi?
D.B.: Sempre ho ha estat, però ara no és que estiguem en crisi, és que estem en un moment de canvi.
L.G.D.: No de crisi sinó de crisàlide, llavors?
D.B.: Bé, jo diria que és una qüestió de canviar la manera d’enfocar el periodisme. Fins fa 10 anys, els periodistes érem els únics que informàvem del que estava passant. Avui dia, amb els smartphones i les xarxes socials qualsevol persona pot informar-ne; un accident, una manifestació… les imatges surten per mil llocs. El periodista ja no és l’únic propietari de la informació. El que ha d’aconseguir fer, llavors, és donar un valor afegit: un context, un rerefons, una interpretació dels fets. També s’ha de saber donar moltes més possibilitats a una mateixa informació, per la televisió, per la ràdio, per internet… La mateixa notícia dir-la de tres maneres diferents. Un mateix periodista no ho té fàcil per a saber emprar aquests tres llenguatges diferents, però estem en aquest procés. Cada cop hem de ser més multimèdia.
L.G.D.: Des de la direcció d’informatius de TV3 esteu intentant avançar en aquesta direcció, la confluència entre el món digital i el periodisme tradicional?
D.B.: La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals està en ple procés de confluència. És a dir, TV3, Catalunya Ràdio i el portal 324.cat estan en ple procés de confluència. El portal, la xarxa social, és el punt de confluència, de trobada, de la TV i la ràdio. I és on tots els periodistes s’han de trobar i aquí és on estem en un moment de debat intern. Hem de veure fins a quin punt els periodistes televisius i de ràdio hauran de fer servir llenguatges als que no estan acostumats. Alhora, trobar-se a la xarxa i, com deia, explicar la mateixa notícia des de diferents punts de vista i mitjans.
L.G.D.: Aquesta confluència crea fricció amb els professionals dins de les redaccions?
D.B.: Tots els canvis provoquen friccions. Però dins la redacció d’informatius, tant de ràdio com de televisió, tothom veu clar que el futur és de confluència, no hi ha volta de full. El que està en debat és el ritme i els dubtes raonables que hi ha sobre les competències de cadascú. Perquè quan dic que el periodisme està en un canvi de paradigma, dic que els periodistes joves estan més preparats pel canvi. Els periodistes més veterans, els que són alhora els més experimentats i amb més background, són als que més els costa les noves tecnologies. Tots aquests canvis generen debat intern, però no fricció. Tothom té molt clar que és cap on hem d’anar.
L.G.D.: Parlant de confluència i tenint en compte que vostè ve de, entre altres coses, fer ràdio, com és aquest pas de la ràdio a la TV?
D.B.: Bé, jo abans ja venia de la televisió…
L.G.D.: Si, havia estat a Àgora i a La nit al dia.
D.B.: Per mi el més nou va ser la ràdio de fet, perquè no n’havia fet mai. Realment em va agradar molt fer ràdio. No m’ho havia plantejat mai, però la Mònica Terribas em va demanar d’anar amb ella. La veritat és que ha estat una experiència fantàstica: la ràdio té immediatesa i frescor. Requereix molta menys logística que la televisió, està passant i pam, ho estàs comunicant. No s’ha d’il·luminar un plató, no t’has de maquillar i vestir… és tot molt més ràpid i àgil i aquesta immediatesa t’atrapa molt i et genera molta adrenalina. És periodisme molt immediat però la televisió també té el seu encant. Arribes a totes les llars, és un públic molt més ampli: TV3 és la televisió nacional de Catalunya. Tot i que Catalunya Ràdio és la ràdio nacional de Catalunya… Quan a mi em preguntaven si enyorava la televisió des de la ràdio la meva resposta era que de veritat que no.
Si em preguntes quina de les dues m’agrada més no sabria què dir-te. Estic content d’haver fet les dues coses. Ara tinc el repte de dirigir els informatius de TV3 i ho faig encantat i súper content, però en cap cas m’he plantejat deixar la ràdio. Les dues coses tenen les seves vessants bones.
L.G.D.: Ha treballat a l’apartat de política de La nit al dia, a l’Àgora, elaborant la informació política dels Matins de Catalunya Ràdio… té un perfil contrastat i solvent en informació política. Tenint en compte el moment històric que vivim, creu que aquest perfil de periodista polític ha determinat el seu nomenament com a director d’informatius de TV3?
D.B.: No, crec que no. Sé que hi ha hagut molt xivarri i molta polèmica al voltant d’això, però és polèmica política intencionada. El meu nomenament sempre l’he llegit en clau professional. Quan el president de la CCMA em va dir que pensaven en mi em va dir això: que la meva trajectòria professional vinculada a la TV i la ràdio tenien un pes, a més d’haver estat durant cinc anys president del grup de periodistes Ramon Barnils, que defensa un periodisme crític, independent i rigorós, era el que pesava.
L.G.D.: S’ha de dir que cal reconèixer-li el compromís amb els valors del Grup Ramon Barnils pel fet d’haver dimitit de la seva presidència en el moment que ha tingut un càrrec públic.
D.B.: Exactament. Jo crec que pesa més això, aquests valors, que no pas el fet que jo hagi fet informació política.
L.G.D.: Parlant d’aquest compromís amb la informació de qualitat, quan el varen nomenar director d’informatius vostè va posar com a condicions per acceptar aquest càrrec tres punts: independència, llibertat d’acció i llibertat per a configurar un equip. Se li respecten aquestes condicions?
D.B.: De moment he de dir que estic molt content. Les condicions que vaig posar, que trobo que són unes condicions absolutament raonables, les vaig posar per a enfrontar-me al xivarri i la polèmica que comentàvem abans. Vaig voler deixar clar que aquí no hi ha gat amagat, que tota la polèmica al voltant de la suposada politització dels nomenaments era estèril. Jo sóc periodista i jo he estat president del grup Ramon Barnils, i els criteris que he defensat sempre els segueixo defensant i els demano. De moment se m’estan respectant absolutament.
L.G.D.: També li volia preguntar per les crítiques recurrents des del periodisme més cavernari envers a TV3. Es diu que TV3 no és plural quan està demostrat que és la televisió més plural del país…
D.B.: Si, és mentida que no és plural.
L.G.D.: Com es reben aquestes crítiques, llavors?
D.B.: Es gestionen sabent que la televisió nacional de Catalunya sempre serà l’ase dels cops. Per diversos motius: primer, per motius polítics. Hi ha tot un sector, diguéssim, purament nacionalista espanyol, que està en contra de l’existència mateixa de TV3. Per tant, qualsevol oportunitat que tenen per a desgastar, castigar i atacar TV3 l’aprofitaran. A més, també hi ha un rerefons empresarial. Si tu mires un mapa de l’estat espanyol, a nivell audiovisual, a tot arreu la televisió líder és Telecinco. A tot arreu, menys a Catalunya. Catalunya és la Gàl·lia televisiva d’Espanya.
L.G.D.: És a dir, que hi ha un interès marcadament econòmic per atacar TV3.
D.B.: És clar, la lluita pel mercat publicitari. TV3 és l’ase dels cops per motius polítics i empresarials. Per tant, la gent que treballem a TV3 sabem que, fem el que fem, i diguem el que diguem, sempre serem criticats. S’ha d’assumir.
L.G.D.: Reprenent el tema del grup Ramon Barnils i els seus valors, una altra manera de propugnar aquests valors és la seva direcció de l’Anuari de Silencis Mediàtics, que tracta i treu a la llum temes ‘oblidats’ pels mitjans. Es trauran a la palestra aquests temes ara que dirigeix els informatius de TV3?
D.B.: Sí, un dels meus objectius és aconseguir treure silencis mediàtics a la llum. De fet, un dels silencis mediàtics esmentats al darrer anuari, la gestió de l’aigua a Barcelona, va ser tema d’obertura del Telenotícies Vespre fa dues setmanes arran d’una nova sentència judicial sobre el tema. Els silencis mediàtics intentarem que vagin sortint, que deixin de ser silencis. No només amb l’Anuari, sinó també de TV3. És l’objectiu de qualsevol periodista.
L.G.D.: Quins altres canvis té previstos pels informatius de TV3?
D.B.: Els informatius de TV3 són líders, funcionen bé. Els meus predecessors ho han fet molt bé, jo no vinc a fer cap revolució, vinc a polir encara més l’engranatge pel nou temps que ve, pel procés de confluència que dèiem abans. Cal que tot vagi el màxim de bé, aconseguir mantenir el lideratge d’audiència dels informatius, ser encara més àgils, potents, i treure profit del fet que som la redacció més gran del país, la més potent. Tenim la gent més veterana i experimentada i la gent més emprenedora i amb més ganes de fer bon periodisme.
L.G.D.: Llavors el que cal és mantenir el rumb estable.
D.B.: Sí, sí. I treure el màxim potencial possible d’aquest fet, que som la millor redacció del país.
L.G.D.: Aquesta entrevista l’estem fent per a un mitjà local, des de la Garriga. Quin lloc té la informació local a TV3, més enllà del Telenotícies Comarques?
D.B.: El Telenotícies Comarques és el màxim exponent de la voluntat de TV3 de donar veu al territori. Al marge d’això hi ha totes les delegacions territorials que no només surten al Telenotícies Comarques. Aquestes delegacions presenten al Comarques les notícies del seu territori, però també participen al Telenotícies, al 30 minuts… TV3 és una televisió molt territorial, una de les seves característiques és que no només és una televisió que informa del món amb ulls catalans, sinó que a més a més és molt territorial. Els periodistes estan acostumats a anar al terreny, i no només els de les delegacions territorials. Els periodistes, de la redacció de Sant Joan d’Espí, agafen el cotxe i van a peu de carrer constantment. Una de les característiques que defineixen TV3 és la seva proximitat, les cròniques a peu de carrer, les connexions en directe, estar sempre a prop del territori.
L.G.D.: Per a tancar l’entrevista, quin informatiu faria en un món ideal, sense pressions polítiques, econòmiques o de públic?
D.B.: En un món ideal? Home, jo crec que els informatius que fem a TV3 són dels que s’acosten més a l’ideal. Per a mi la televisió pública és la més lliure, plural i independent. Tot i que és veritat que els mitjans públics estan sotmesos a les majories parlamentàries, això és innegable. Però les majories parlamentàries són absolutament transparents, saps qui són, i a més a més les seves pressions són sempre inferiors a les que faria el sector empresarial en una TV privada. Els mitjans privats, en el fons, sempre estan més coaccionats que els públics. Tu pots rebutjar una pressió política. El polític s’enfadarà més o menys, i tindràs capacitat de suportar més o menys aquesta enrabiada, però les pressions empresarials són categòriques: si a un mitjà privat una empresa li diu “si publiques això et tallo la campanya publicitària”, aquest mitjà deixa de pagar nòmines. No hi ha negociació, no hi ha una trucada que et provoqui malestar, és o obeir o tancar la paradeta. Els mitjans privats són molt més dependents de les pressions que els públics. Els mitjans públics tenen un finançament públic i això ens dóna una gran independència. Les pressions polítiques són molt inferiors de les que la gent pensa.
Marc Bellmunt
