Reconec que tinc fal·lera per Puiggraciós i sempre que puc, m’hi escapo. Me’n sento atret i orgullós, què hi farem. No debades, crec que aquest sentiment és compartit per molts garriguencs, cosa que no és difícil car és un recurs natural, social i religiós a l’abast del nostre poble.
Quin és, però, l’encant de Puiggraciós si no és més que un petit puig arrasat per les flames, que no és ni cinglera ni Montseny?
Potser és la seva senzillesa, farcida de petits detalls, la que fa que aquest lloc sigui per a tants un escenari estimat. És el sender recordat de la segona excursió que fem de petits, ja que la primera és pujar Malhivern amunt. És també escenari dels primers petons… Dels tradicionals aplecs i romiatges a finals d’abril, de contemplacions de pluges d’estrelles, de petites misses dominicals o de caminades curtes fins al Clascar… De ben segur que cadascú té el seu Puiggraciós particular.
Amb un santuari i una torre que contemplen el brogit llunyà de la capital, és talment una talaia privilegiada i custodiada –mai millor dit- per unes monges que mantenen les portes obertes tot l’any. Qui sap què seria Puiggraciós si fóra una església tancada o un berenador dominical, com promet ser el Malhivern!
Ara que s’allarguen els dies, no cal dir-ho, fa de més bon pujar i malauradament, n‘augmenta el trànsit i el brogit. Potser és que Puiggraciós té quelcom de compartit amb la font de Canaletes, ja que qui hi puja, tard o d’hora hi retorna. Ho palesa l’encís que el santuari i el seu entorn ha despertat en músics i escriptors, que no és pas poc: és escenari dels Sots feréstecs, del Matí de festa a Puiggraciós d’en Blancafort, i ha inspirat més de sis sardanes, totes elles, de diferents compositors…
Acabo. Catalunya té Montserrat, Barcelona el Tibidabo i la Garriga, en la seva justa mesura, té Puiggraciós; la muntanya que com les seves monges alegres, ens somriu.
