Campanar; del llatí campana, gentilici de la regió de Campània, d’on provenia el bronze per fabricar-les.
– Sonada la polèmica de les campanes de Girona, eh?
– Què vols dir?
– Noi, deus ser l’únic que no ha sentit tocar campanes sobre la picabaralla d’una hostelera de Girona i la catedral.
– Picabaralla?
– Doncs que ella no en vol sentir tocar, de campanes. Que els seus clients no agafen el son i que les reserves li van a la baixa.
– Què dius ara? L’Assumpta i la Beneta ja no tocaran ni quarts ni hores?
– Això mateix. Les volen fer passar per boges.
– Doncs que toquin a tres quarts de quinze, i ja no molestaran a ningú.
– Que n’ets de beneit !
– I l’ajuntament, què hi diu?
– Que això és més vell que l’anar peu. Que des que hi ha campanes hi ha batalls, i campaners i tocacampanes. Però que miraran d’arreglar-ho.
– I els veïns?
– Els veïns diuen que allò que penja del campanar són l’Assumpta i la Beneta, un autèntic atribut tradicional. Que els agrada la música celestial, el so de la catedral.
– I tu com ho veus?
– Per mi, que continuïn repicant, com han fet sempre, i que no siguin els de fora els que les facin emmudir. Que al final, seran la Beneta i l’Assumpta que voldran fer campana, o anar a processó enlloc de repicar.
