Aquest diari va ser fundat l’any 1998 per Luís Maria Anson i és propietat del Grup Planeta. És de caràcter molt conservador i en la seva línia editorial defensa la monarquia i la unitat d’Espanya per sobre de tot. L’actual director és Francisco Marhuenda, aquest, juntament amb Alfonso Ussía, són enemics aferrissats del procés independentista català i l’ataquen sense pietat des del diari i mitjançant debats i tertúlies de ràdio i TV.
Marhuenda sempre ha estat un personatge polèmic: en destaca la seva defensa a favor de Javier de la Rosa i la publicació de les fotos dels DNI de 22 jutges que varen signar un manifest en favor d’una consulta sobre la independència de Catalunya. Des que és el director, les portades del diari han estat molt discutides. Les imatges d’uns estudiants (amb el seu nom a sota) que participaven en una manifestació o la fotografia falsa d’un terrorista en els atemptats de París en són alguns altres exemples.
En la qüestió política ja se sap quina és la seva ideologia i és del tot lícit que la defensin. Però una altra cosa són les formes, l’educació i el respecte per tots aquells que pensen diferent i, aquí, s’observen actituds que no són pròpies de la llibertat i democràcia que pregonen. Els atacs a l’esquerra en general i, especialment, a Podem i els partits catalanistes, han estat fins al dia d’avui plens d’insults i menyspreu constant.
Alfonso Ussía, davant la intervenció de Gabriel Rufián, d’Esquerra Republicana de Catalunya, al Congrés dels Diputats, va dir el següent: “Rufián ha fet un discurs subnormal en el sentit estricte de la paraula”. Aquest senyor, segon fill del comte de los Gaitanes, nét de Pedro Muñoz Seca i nebot de Jaime Milans del Bosch i Ussía, monàrquic i de dretes, també ha tingut algunes polèmiques ben sonades.
El seu article “El cerdo vasco” va propiciar la seva sortida de l’ABC i l’entrada a La Razón, on va escriure un article després que el coronel Francisco Alamán fes la crida a l’exercit per frenar l’intent secessionista de Catalunya, reclamant als soldats espanyols que havien d’encarregar-se de dirimir els conflictes amb el nacionalisme.
Per acabar, com si es tractés de la cirereta d’un pastís, una última opinió publicada que m’ha deixat del tot esparverat: davant el fracàs de la investidura de Sánchez, les dificultats per formar govern i el fantasma de nous comicis, Abel Hernández, periodista de La Razón va declarar: “Mai no és dolent recórrer al poble. No cal tenir por de la voluntat popular”. La paradoxa està servida. No és el que reclama Catalunya i se li ha negat sempre? No és la llei la que impedeix el referèndum: és justament la por el que el fa inviable.
Manel Mas
