Les dues sessions d’investidura del candidat Sánchez demostren que la classe política espanyola no sap negociar i/o pactar governs de coalició; Acostumada a governar amb majoria absoluta, no sap com sortir-se’n de l’atzucac en què ara es troba. Queda el dubte de saber si existeix o no una veritable classe política a Espanya.
El meu pare ja deia: “En la funció pública existeixen polítics, politiquets i cagabandúrries”. Crec que és prou evident, però deixo que sigui el lector qui els classifiqui. Jo penso que la tercera opció és la més nombrosa per a desgràcia de la majoria de votants.
Sánchez no ha defugit d’intentar-ho, estava condicionat pels barons que, encapçalats per Susana Díaz, li prohibien pactar amb Podem si aquest insistia en el referèndum per Catalunya. El líder socialista va deixar clar no voler que el seu possible govern tingués l’aval o l’abstenció dels partits independentistes. Amb aquesta decisió només li quedava Ciutadans per arribar a un pacte.
Rivera s’hi va agafar ràpidament, primer perquè està necessitat del protagonisme que va perdre el 20-D i perquè estava segur que després faria el paper d’home d’Estat intentant afegir el PP en el pacte i construir la gran coalició que volia Rajoy des del principi. Amb el que no comptava Rivera és amb la forta crítica que contra Sánchez va fer l’actual president en funcions. Ells són incompatibles però, des del cara a cara preelectoral, la situació s’ha empitjorat fins a límits imprevisibles.
Iglesias es va quedar decebut amb el pacte PSOE/C’s i l’atac als socialistes, incloent-hi la calç viva de Felipe González, va ser molt dur. L’abraçada amb Domènech i el posterior petó va inundar les portades dels diaris restant protagonisme a altres temes. Ha tornat a estendre la mà reclamant un govern d’esquerres i canvi, amb suport dels partits catalans, IU i PNB. Els números surten, però… ajudarà o perjudicarà l’actual pacte amb C’s?
Rajoy ha perdut el nord. Ningú vol pactar amb ell, és un llast per al partit, ha defugit dues vegades la investidura, ha estat rancuniós, irònic i sarcàstic amb Sánchez, li ha retret el fet d’intentar la investidura, tirant-li en cara haver enganyat tots els espanyols, haver fet perdre el temps a tothom per assegurar la seva posició personal i la cirereta la va posar dient-li que, això, també era corrupció (?).
Els partits catalans són a l’hemicicle per defensar públicament el procés català, Tardà i Rufián van exasperar molta gent però no es van acoquinar, van contradir Sánchez en la inexistent fractura a Catalunya amb convicció. Homs va oferir als socialistes el seu suport si acceptaven el referèndum. Cap dels dos partits va enganyar ningú i sembla que, fins i tot estan mal vistos. Espanya és així, per tant, cal anar-se’n com més aviat millor.
Manel Mas
