Procedent del Pulcinella italià, la titella o putxinel.li és una figura o ninot que es mou de manera que sembla que el seu moviment és autònom.
D’origen onomatopeic pel tit-tit que fan els titellaires mentre mouen els ninots, o per imitació de la veu aguda amb què imiten i escarneixen la veu dels personatges.
La veu de l’alcadessa de Barcelona s´ha deixat sentir arran de la polèmica detenció i empresonament dels ” titellaires de Madrid”. Ho ha deixat ben clar a Facebook: “La sàtira política no és delicte. A una democràcia sana, a un Estat de Dret, s’ha de protegir tota llibertat d´expressió, fins i tot la que no ens agrada, fins i tot la que ens molesta”.
Ada Colau deu tenir, encara, ben present la denúncia interposada el 2014 contra la Delegada del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes, que la vinculava a ella i als membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca amb grups filoetarres. Cifuentes no va anar a declarar. Els seus advocats, reconeixien els fets, però afirmaven que l’emparava la seva llibertat d´expressió.
Sembla que la preuada llibertat d’expressió no empara tothom amb el mateix rigor. Rigor excessiu per alguns, rigor molt lax per altres, i poc comprensible socialment.
Anem a parar, avui, al refranyer, per popular i per savi. En la vella metàfora de la “llei de l’embut”, el broc gros, ample i generós “empara” els privilegiats. El broc estret i restrictiu “escanya” els desfavorits.
Guardem-lo aquest vell embut. De cap per amunt, filtra, depura i decanta. De cap per avall, invertit a mode de barret de broma. En posició horitzontal, perdrà el seu ús quotidià, però com a altaveu manual de fortuna (improvisat), encara n´hi podrem treure profit.
