Els cinc assassinats del 3 de març de 1976 a Vitòria són una de les vergonyes més grans del regne d’Espanya per l’omissió de l’exercici de la memòria. Cal denunciar, després de 40 anys, un crim d’estat mancat d’una revisió crítica del relat històric, com molts d’altres comesos pel franquisme.
Malgrat la instauració d’un estat ‘de dret’ i el pas de diversos colors polítics pel govern d’Espanya, no es materialitza el perdó ni la reparació al poble de Vitòria i als familiars de Pedro María Martínez Oci, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo, Bienvenido Pereda i dels seixanta ferits greus pels trets de bala de la policia.
Els màxims responsables, en canvi, han ocupat alts càrrecs institucionals i són objecte d’honors: Manuel Fraga té una sala dedicada a les Corts espanyoles i un institut de secundària a la comunitat de Madrid. Rodolfo Martín Villa ha pogut anar seient en poltrones i actualment és al consell d’administració de la SAREB, el banc dolent.
El poble de Vitòria/Gasteiz no oblida, i amb l’afany de mantenir el record, enguany l’ajuntament pretenia atorgar el títol de Fill Adoptiu a Lluís Llach. No és per menys: a manca d’un estat coherent, Llach és una de les veus que més viva ha mantingut la memòria del crim. Campanades a morts és, sens dubte, un dels altaveus internacionals més potents de la denúncia dels fets i de la seva desmemòria. De res va servir que en arribar al 30 aniversari es condemnés aquesta vergonya en un concert commemoratiu i a la pel·lícula documental La revolta permanent.
Sorprenentment, encara hi ha qui emmudeix les veus de la memòria. Els grups municipals del Partit Popular i del Partit Socialista d’Euskadi-PSOE van votar en contra de la distinció a Lluís Llach. Els socialistes han al·ludit l’actual participació en política representativa del cantant, menyspreant tota una carrera artística i de lluita de base. El pretext fa plorar, i la cosa ha quedat en un homenatge del consistori a l’autor de Campanades a Morts.
Els grans partits que han ostentat el poder a Espanya durant dècades s’entesten a anar tapant les vergonyes del passat. No deixa de ser una manera ben peculiar de fer-se-les seves i d’ometre responsabilitats d’estat. Posicions contranaturals o, si es vol, simbòliques d’aquesta mena són les que donen força per endegar un país de nou en nou. Cada 3 de març, cada 15 d’octubre i cada 29 de gener que passa és més necessària una república responsable de la seva història i amb la seva història. La república catalana.
Acord Independentista per la Garriga + ERC la Garriga
