Les primers espases del PSOE i de C’s han signat un principi d’acord de cara a la sessió d’investidura al Congrés, on Pedro Sánchez es presentarà de candidat. Tots els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la notícia i sembla que ja està tot decidit; cares somrients, encaixades de mans, abraçades, petons… i no han guanyat cap premi Goya.
Si fem números (perquè per obtenir la confiança s’han de fer números), no veig que siguin els suficients per a proclamar el secretari dels socialistes com a nou president espanyol. Ell diu que s’obre a dreta i esquerra per a tot aquell que vulgui sumar-se a l’acord inicial signat amb els diputats de Rivera i, això, amb tots els meus respectes, no ho tinc gens clar.
Per obtenir la majoria simple (l’altra no cal ni esmentar-la), Sánchez necessita moltíssimes abstencions i, aquestes, no li arribaran ni del PP ni de Podem. Aleshores em pregunto: a què ve tanta eufòria, tanta roda de premsa i tant paperot? El que presenten és un programa de govern o… són alguns acords mínims que no resoldran res?
L’acord contempla, com no podia ser d’una altra forma, la unitat d’Espanya i la negativa a fer un referèndum a Catalunya. I si bé això també agrada al PP, no és suficient per donar-li suport i ni tan sols abstenir-se per donar la presidència a Sánchez. La reforma exprés de la Constitució és impossible sense el PP que, a més, té la majoria del Senat. Reduir aquest tampoc serà factible per idèntica raó.
Queda la desaparició de les Diputacions, creant uns consells d’alcaldes per substituir-les. No es pot valorar sense més detalls, però temo que serà difícil. A banda del PP, veus de tot arreu dubten de la legalitat de suprimir-les si, prèviament, no es concreta com i de quina manera es duran a terme les tasques que fan en l’actualitat.
Per últim, el que no han acordat: l’estat federal, plurinacional i plurilingüe. O sigui, més del mateix. No reconeixement de Catalunya com a nació i negació de la voluntat popular; ni tan sols el “fabulós” acord preveu un nou sistema de finançament autonòmic i, menys encara, comprometre’s a encetar converses amb la Generalitat i apropar posicions per arribar a possibles acords. Pel que sembla, el problema català no existeix
C‘s, partit anticatalanista per excel·lència, fa el que sigui per tenir poder: pacta amb el PP o amb el PSOE i, fins i tot, pactaria amb el diable per obtenir la quota que les urnes no li van atorgar. Enemic aferrissat de la immersió lingüística i el procés català, es presenta a Espanya com un partit moderat de centre i, gràcies a la TV, se’l creuen.
A tot això que diu el PSC? Li està bé tenir-lo de soci? Si la resposta és que sí, li aconsello a Miquel Iceta que deixi la secretaria del partit i es dediqui a fer un musical, ja que ballar és el que millor se li dóna. En política ja ens ha demostrat que no hi pinta res.
Manel Mas
