Últimament sento a parlar de “línies vermelles” a tort i a dret. Polítics, tertulians, periodistes fan servir l’expressió conscients que tothom se’n fa una idea clara. Cert, la metàfora no cal explicar-la a ningú. Acostumats com estem a llegir “codis contemporanis de conducta cívica”, com poden ser les línies contínues, discontínues, grogues, blanques… Panells de tot tipus, on la tria de colors no és arbitrària ni estètica, sinó que respon a una lectura comunment admesa i inequívoca. En aquest sentit, el vermell sol ser indicador d’alerta, peril, prohibició …
Els anglesos ja fa temps que fan servir el concepte “the (thin) red line” / la (fina) línia vermella en referència, o gairebé en homenatge, a la batalla de Balaklava ( Guerra de Crimea, 1853-1856) que enfrontà, entre altres, el 93è regiment de Highlander (uns 650 soldats britànics comandats per Lord Colin Campbell) a la cavalleria russa (uns 25000 soldats). Els Highlander (Brigada Lleugera) s’estengueren en dues línies en lloc de les quatre reglamentàries. Aquesta fou la famosa “minsa línia vermella” capaç de detenir la càrrega de la cavalleria russa. El vermell, pel color de les casaques dels soldats britànics.
Des del primer moment, la premsa anglesa qualificà l´acció d´inapropiada per les nombroses baixes que es produïren, però també de coratjosa, audaç i estratègicamant eficaç.
Exigim-(nos) alçada de mires, o acabarem anant pel món mirant de no trepitjar línies vermelles. Cal poder parlar de tot. Tot és negociable, en el fons i en la forma.
