El fins ara líder d’Unió s’ha decidit a plegar. Ho ha fet en veure els resultats electorals dels últims comicis on la seva formació ha obtingut inapel·lables fracassos.
Ja es veia venir que acabaria així. Cada setmana es dirigia als militants mitjançant la seva pàgina i, sovint, les seves manifestacions no coincidien amb les del President o alguns consellers, arribant a criticar-les. Les veus a una possible ruptura de CiU es feien sentir cada vegada més fins que aquesta es va produir.
Després va insistir a marcar distàncies amb l’independentisme i, a través d’una consulta interna del partit –prou enrevessada, tot s’ha de dir-, va aconseguir dividir en dos blocs la seva formació. El resultat és sobradament conegut i els dissidents van abandonar el partit i van fundar Demòcrates per Catalunya. De fet, volia deixar clar que era contrari al procés endegat pel President Artur Mas de cara a la independència.
Guardo una carta seva, en resposta a la que la plataforma Per la Dignitat – Grup d’Opinió, de la qual formo part, li vàrem enviar, on declarava que feia 40 anys que defensava el dret a l’autodeterminació. Que al congrés espanyol el titllaven d’independentista i a Catalunya de botifler. I que estava conforme a fer una consulta amb l’empara legal corresponent i d’acord amb la resta de formacions polítiques.
Ell era conscient que a Madrid no autoritzarien la consulta i va optar per la tercera via que, com ha pogut comprovar, ni amb l’ajut dels seus amics del Pont Aeri, ha tingut cap mena d’èxit. Què va aconseguir? Primer, la ruptura de CiU, segon, la del seu propi partit i tercer, m’arriscaré a dir que el mateix plebiscit. Els 100.000 vots que va obtenir Unió el 27-S van ser llençats a les escombraries. Quantes coses serien diferents, a hores d’ara, d’haver anat a JxSí aquells vots inoperants?
El fet que els electors estiguessin tips d’ell es va poder comprovar el 20-D. Els vots que va obtenir van ser menys de la meitat dels que va tenir Unió en l’anterior votació. Ja no li quedava altra alternativa, sent coherent, que retirar-se de la política, almenys de la primera línia, i el pas que ha fet és el correcte.
En la meva opinió personal li he trobat a faltar una mica d’autocrítica. Aquesta forma de fer, molt pròpia d’una majoria de polítics, no l’esperava de Duran i Lleida. M’ha decebut molt quan ha dit representar el catalanisme moderat. Senyor Duran, o aquest catalanisme no existeix… o vostè, a la vista dels resultats, no el representa.
No sé si autoestima és la definició correcta o no per interpretar una de les seves últimes frases, però dir que les coses haurien anat millor en cas que Jordi Pujol l’hagués triat a vostè, en comptes d’Artur Mas, em sembla totalment fora de lloc. Senyor Duran, no li desitjo cap mal però, com diuen al meu poble: bon vent i barca nova.
Manel Mas
