La Infanta ja ha hagut de seure al banc dels acusats pels assumptes derivats de les activitats delictives del seu marit, Iñaki Urdangarin. Es tracta d’un cas únic on, per primer cop, un membre de la família reial s’enfronta a penes de presó. Des del primer moment s’ha fet l’impossible, per part de l’advocat de l’estat i el propi ministeri fiscal, per evitar la seva imputació, cosa que va sorprendre a molta gent. Els advocats defensors varen acusar el jutge Castro per deixar-la en aquesta situació en no aplicar-li la doctrina Botin que la podria exonerar d’anar a judici, ja que ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat l’acusen. Miquel Roca va declarar que a la infanta no l’havien tractat com a la resta de ciutadans; aquí li dono tota la raó, va ser tractada infinitament millor.
La defensa adduïa, com argument, que Cristina no sabia el que signava, i que ho feia per amor i confiança plena en el seu marit. Resultava del tot ridícul que qui signava contractes, escriptures, poders, etc. manifestés no entendre de números i administració i, al mateix temps, treballés a la Caixa. Això va donar peu a moltíssims comentaris a les xarxes socials, ja que directius de Bankia defensaven la tesi que els jubilats sabien perfectament què signaven en adquirir les famoses preferents.
Com a jubilat d’una entitat financera, vull exposar un cas. Nosaltres fèiem, com a servei als clients, les declaracions de renda. Un client a qui no li va agradar l’import a pagar va anar a un gestor que li va “arreglar”. L’Home, tot cofoi, va a venir a liquidar-la, explicant-nos l’èxit de la decisió. En veure-la em vaig limitar a desitjar-li sort davant una possible inspecció.
Tal dit tal fet, al cap d’uns mesos va rebre una carta de l’Agencia Tributària, juntament amb una declaració paral·lela, on esmentaven un error i li comunicaven una quantitat a satisfer. L’home va venir a l’oficina dient que la declaració paral·lela era idèntica a la que nosaltres li havíem fet i que no entenia que el gestor s’equivoqués, amb la particularitat que va ser una feina onerosa mentre que la nostra era un servei gratuït.
He volgut explicar-ho per comparar el que diuen els advocats de la infanta i el que Hisenda li va dir al meu client. Ell al·legava no tenir idea de com fer la declaració i, que per aquesta raó, va adreçar-se a un gestor, que la culpa no era seva i, si havia de pagar, pagaria, però no entenia el recàrrec o sanció. La resposta d’hisenda va ser clara: Vostè és responsable del que signa, li agradi o no és així. Reclami al gestor si creu que ho ha de fer, però és la seva declaració, vostè l’ha signada i la responsabilitat és tota seva.
Serà jutjada la infanta? No puc assegurar-ho, es tracta de la germana de l’actual rei i filla de l’anterior; tinc, per tant, els meus dubtes raonables. El que sí crec és que tothom s’ha de responsabilitzar dels seus actes i si es signen documents sense saber-ne el contingut i les seves conseqüències, és un risc que s’assumeix, per amor i confiança com diuen els seus advocats, o per mandra de fer-ho, la qual cosa no eximeix les responsabilitats que de tal fet se’n puguin derivar.
