Des que es van conèixer els resultats del 20-D no he parat de sentir la frase que dóna títol a aquest article per part d’una majoria de polítics: la unitat d’Espanya, és a dir, la defensa de la unitat espanyola per sobre de qualsevulla altra qüestió. Aquesta podria ser, fins i tot, justificada, convenient, desitjada, necessària… però no pas sagrada.
Uns la volen perquè creuen que és el millor o perquè els queden reminiscències de la FEN; la majoria, perquè els han inculcat, des de sempre, que la nació espanyola té 3.000 anys (Esperanza Aguirre) o 500 (Vargas Llosa). Els que coneixen la història i estan oberts al diàleg saben que Espanya no existeix, que és un invent de Castella (Ortega i Gasset) i que ha sobreviscut a còpia de conquerir un imperi que mai no ha sabut governar ni administrar.
La Corona Catalano-Aragonesa, Galícia, el País Basc i Navarra són mostres evidents de la diversitat de cultures que poblaven la Península Ibèrica. La monarquia dels Àustries primer, i la dels Borbons després, van fer que tots aquells pobles acabessin en mans castellanes a base de pactes o mitjançant guerres cruentes que, amb Portugal, no varen reeixir.
Castella, allunyada del mar, sense rius navegables i en un extrem d’Europa, no tenia cap mena de capacitat de participar del comerç ni crear indústries que produïssin béns per al consum. Resulta revelador que una gran part de la llana que es produïa a Castella s’enviés a Anglaterra i Flandes, d’on tornava manufacturada. Castella no va generar teixit productiu que pogués abastir els territoris que administrava. No va créixer generant riquesa, sinó a còpia de conquerir i explotar territoris.
Amb la pèrdua de les colònies, Castella (ara Espanya), per tal de sobreviure, va girar la vista cap a la perifèria, exigint pagaments d’impostos fins a quatre cops superiors als que es pagaven a la resta de l’estat. País Basc i Catalunya, a diferència de la resta de territoris, van engegar la revolució industrial com a la resta d’Europa, cosa que Castella no va fer. El resultat final ha estat que tots els territoris, especialment els marítims, han subvencionat Espanya i la seva administració fins ara.
Després d’una dictadura ferotge i feta la transició, no s’ha modificat el teixit productiu del país: tot està centralitzat a Madrid i l’oligarquia de sempre. Ports, aeroports, trens, vies de comunicació, etc., tot està programat per donar servei a la Castella Imperial, com encara se’n considera. Es programen nous trens d’alta velocitat mentre no funciona Rodalies ni s’executa el corredor mediterrani. Es prenen decisions de forma aleatòria sense sentit i no en funció de la rendibilitat de la inversió a llarg termini.
Alguna comunitat, Catalunya especialment, pateix un dèficit fiscal crònic. Si hi afegim el mal tracte per l’incompliment de pressupostos, per la retallada de l’Estatut, la ingerència idiomàtica, la invasió de competències i el no reconeixement de la seva realitat nacional, és el que ha mogut als ciutadans de Catalunya a reivindicar, per Dignitat, l’estat propi.
La unitat d’Espanya no mou els partits polítics pel seu amor a la pàtria, els mou perquè no volen perdre una part important dels recursos que els permeti seguir com fins ara. Aquesta, i no altra, és la veritable raó de la defensa aferrissada de la unitat nacional espanyola.
Manel Mas
