Sé que n’heu tingut cura un any més. Que n’heu triat un de ben panxut, amb un forat per poder-lo alimentar. Que no ha passat fred, ni gana, ni set. I que fidelment, l’heu fet “cagar”.
El “Tió de Nadal” (tronc de Nadal, soca, xoca), tronca o tizón a l’Aragó, cachafuóc en occità, a Catalunya no necessita presentació. Es tracta d’una tradició d’origen rural amb segles d’història, relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d’hivern.
Tió; del llatí titio, titionis, tros de tronc que es destina a ser cremat.
Amb la mateixa arrel llatina, tenim també el verb atiar. En sentit literal, fer més viu el foc, remoure els tions, brases i cendres, ja sigui bufant-los, ventant-los o bé colpejant-los suaument. I l’atiador, barra metàl·lica acabada en forma de ganxo, que ens ajuda a atiar el foc sense cremar-nos ni embrutar-nos les mans.
M’agradaria acabar, avui, amb uns versos del poema El Tió de Joana Raspall:
(…) Vé del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: – Caga, tió!
El tió sap que som criatures
i esperant treure´n llaminadures
li peguem, sens voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga … carbó!
com a càstig per al més llaminer. I ningú no s´enfada; no cal.
És un joc de Nadal.
Bones Festes. Molt bon any a tothom!
