Diumenge votarem tot assistint a les eleccions més neutres, grises i desnatades que he conegut mai, car som molts els que no sabem què carai hi anem a fer i a qui votar. Sóc dels que penso – i m’agradaria tenir més arguments per justificar-ho- que tant de bo diumenge fos a casa nostra un dia qualsevol perquè així ens ho haguéssim plantejat. Bé que els comerços obriran i això ajudaria a seguir fent vida normal. Eleccions? Avui? No gràcies. Això sí que seria una primera desconnexió.
Mentre els nostres avis es pregunten perquè no s’ha repetit l’invent aquest del ‘Junts pel sí’ -amb tanta il·lusió que els va suscitar- ens hem quedat alhora sense la societat civil que impulsava l’energia del país i que ara està al Parlament, neutralitzada i sense fer campanya per uns ni altres. Recordem que seguim sense president investit.
Mentre al país d’en Merlí esperem un gran acord, a l’estat-imperi en fallida en Mariano segueix amagant-se rere el plasma mentre la societat mesetària comença a explorar i a tastar una cosa que desconeixen: que hi ha vida més enllà del bipartidisme.
A la nostra terra de mar menuda, fidels convergents i republicans obstinats ara tornen a votar tranquils sense haver de tapar-se el nas mentre la CUP declara que aquesta no és la seva guerra tot i que molts votarien -votaran?- Podemos. És d’esperar, però, que la convicció més fidel d’uns i d’altres serveixi per posar-nos a to d’una vegada i prevalgui l’interès nacional per davant de tot. Els ciutadans ens conformem en votar candidats de segona línia que ens entretindran uns mesos llargs a Madrid i encendran el personal bàsicament a cop de refrany: ahora ya es tarde, ya se lo decíamos, el nuevo país está en macha i tomba i gira…
Diumenge Espanya triarà entre un covard que ha resistit totes les crisis, un guapo que no canviarà res, un progre venedor de ‘crecepelos’ fill de l’impuls televisiu que ven un canvi que el seu país no vol comprar i un ciutadà d’origen català abonat encara més que l’altre als platós i que promet de veres deixar en pecatta minutta la resta. Tant de bo, aviat puguem mirar aquest espectacle des de la barrera, i a algun d’ells poder-li dir: queda-t’hi, queda-t’hi que en Madrid te necesitan i aquí ja anem tirant. Mentrestant, seguim preguntant-nos: què carai hi anem a fer?
