Som a pocs dies de tornar a dipositar un vot a les urnes. Serà el tercer cop aquest any que ho fem i en clau diferent totes i cadascuna d’elles. Els mitjans de comunicació han estat els referents principals de l’èxit de les noves formacions que volen i, a fe que ho poden aconseguir, acabar amb el bipartidisme predominant a l’estat. Els mitjans, en especial la TV, ens vol influir i castigar a base de debats. Què seria del país de no haver-los? Són la nova salsa de la política i l’entreteniment televisiu per excel·lència, quasi per sobre del futbol, que ja és dir.
Sempre em fixo en els eslògans. No reflecteixen gran cosa, ni el programa del partit ni la seva ideologia. És el que marquen els experts de màrqueting que volen impactar sobre la gent que vota i saben que els ciutadans llegeixen més aviat poc i només veuen el que es diu en els cartells electorals. Llegir els programes ho fa poca gent (què és llegir…?) i els pocs que ho fan, o feien, estan desmotivats en veure que aquests no es compleixen.
Som la solució; Vota amb alegria; Defensem el teu vot; Possible, Arribar a fi de mes; Per una Catalunya millor en una Espanya diferent; Fotem fora Rajoy; Un país amb tu podem; El canvi que uneix; Treballar, fer, créixer; El canvi és possible, etc. Com es pot veure, els experts de màrqueting s’han espremut el cervell fins a l’extenuació per intentar captar el màxim nombre de vots per als partits que els han contractat.
Un cop analitzats els eslògans, val la pena parlar dels aspirants a treure uns bons resultats. Són tots uns fora de sèrie, parlen anglès, ballen que fa goix de veure’ls, fan plats de cuina, s’estimben amb un 4×4, viatgen en globus, juguen a futbolí, i toquen la guitarra a banda d’altres coses, totes elles imprescindibles per governar. Sincerament no ens els mereixem. Estan en campanya permanent, la qual cosa dóna la raó a Winston Churchill quan deia que “els estadistes es preocupen de governar el poble, els polítics ho fan pensant a guanyar les pròximes eleccions”. És a dir, estadistes, és una rara avis inexistent a Espanya.
Vaig veure el debat a quatre (o, a tres i mig, ja que Rajoy no hi era) per si es deien coses interessants. Tres continuen amb la dèria que Artur Mas és un irresponsable, un –que no és català– defensava la consulta. I Rivera, l’únic català en el debat, és el que més s’hi oposa i ataca els independentistes. Veient el debat a dos, mai hauria imaginat que fessin tants esforços per no ser votats. Sánchez va voler atacar i Rajoy es va defensar malament. El to va ser de pati d’escola i totalment impropi de dos aspirants a presidir el govern de l’estat.
En reafirmo en l’opinió que he expressat abans: aquests polítics no els mereixem i no crec necessari explicar-ne els motius. Nosaltres hem de votar les opcions polítiques pròpies i seguir el camí cap a la independència que, potser no serà tot el ràpid que voldríem però hem de seguir perseverant per aconseguir-ho. Que cap independentista es quedi a casa sense anar a votar. Hem de fer sentir la nostra veu allà on calgui. Serrat deia que el camí feia pujada i anava a peu; doncs anirem a poc a poc però decidits a fer el cim.
Manel Mas
