La manera com passejar-se pels carrers de Brussel·les aquesta darrera setmana ha canviat per complet. Sembla que ens hagin robat part de la ingenuïtat que caracteritza les societats occidentals quan duem a terme la més bàsica de les nostres activitats diàries: desplaçar-nos d’un cantó a l’altre de la ciutat sense por.
Després d’anys vivint a la capital comunitària, sóc conscient que sempre hi ha una manera belga de fer les coses. Els belgues, que han estat sovint objecte de mofa (sobretot per part dels seus veïns francesos), sembla que aquest cop s’han volgut curar en salut. Un cop més, però, ho han fet a la seva manera. Dissabte ens despertàvem amb l’avís de quedar-nos a casa sempre que fos possible i evitar grans aglomeracions. L’anunci, sumat a la primera nevada de l’hivern, creava un clima d’excepcionalitat sense precedents propers. El que semblava ser una situació puntual, esperant que alguna cosa “grossa” passés -sigui en forma d’atemptat frustrat o de detencions policials generalitzades- s’està perpetuant.
Semblava que la missió del diumenge a la nit, en què no paraven de sonar les sirenes de cotxes policials conduint a tot drap per carrers deserts, havia de ser la fi de tot plegat. No obstant, sembla que van estirar tot els fils que tenien sense poder-ne treure l’entrellat. Només un dels sospitosos arrestats aquella nit ha quedat privat de llibertat. La ciutat es llevava dilluns sense els “deures fets” i davant la impossibilitat de justificar una baixada del nivell d’alerta; res havia canviat des del dissabte al matí.
El que durant el cap de setmana es va poder viure amb aparent normalitat -metro, comerços, centres educatius i de lleure tancats- dilluns va esdevenir insostenible. La ciutat va funcionar a mig gas, plujosa com de costum i molt més desconfiada que dies enrere. Allò que els atemptat de París no van aconseguir provocar en un primer moment, ho ha fet aquest confinament orquestrat per les autoritats belgues. A la important presència policial i militar, sempre amb el dit al gallet i emparellats de dos en dos, cal sumar-hi les mirades furtives de tots aquells amb qui et creues al carrer diàriament. De cop i volta tots hem esdevingut forasters. La por inicial ha donat pas a la desconfiança. Mentre ens acostumem a la nova situació (és impressionant com ens acabem acostumant a gairebé tot), les mirades de la gent fan més mal que mai. Quasi involuntàriament miro de reüll tothom qui puja a l’autobús cada matí. Sense deixar d’odiar-me per fer-ho, analitzo amb més deteniment aquells el seu perfil dels quals encaixa amb les imatges que ens arriben dels terroristes. Sé que el que faig no és just, però tantes hores exposats als mitjans de comunicació deixen una perillosa empremta en el subconscient.
Lluny de l’efectivitat, la parada tècnica que viu la ciutat fomenta més la por i el recel entre els seus conciutadans que no pas n’augmenta la seva sensació de seguretat. Arribats al sisè dia de confinament, un es pregunta si tot això valia la pena i què ens argumentaran quan es permetin el luxe de rebaixar l’alerta.
