Albiol, Arrimadas i Iceta han protagonitzat la foto de l’any. No hi ha publicació ni noticiari televisiu on no hagi aparegut, són ben diferents però han anat plegats a Madrid. Volent buscar una comparativa em vénen al cap persones tan diverses com ara Sabina, Bisbal i la Pantoja. No tenen res a veure en els seus estils però podrien fer un fer un trio per una actuació benèfica. Igual passa amb els tres de la foto, tenen programes i característiques ben diferents però han decidit actuar junts. Els mou la sagrada unitat d’Espanya
Se sol dir que resten fotografiats, en la meva molt modesta opinió crec que han quedat “retratats”, especialment en Miquel Iceta. Aquest no ha volgut ser menys que Pere Navarro, el seu predecessor, quan es va “retratar” amb Sánchez Camacho i Albert Rivera en la celebració del dia de la Constitució. Creu Iceta que ha de competir amb els companys de la foto per demostrar qui menysté, més que ningú, els resultats electorals?
Com he llegit al diari Ara, la foto deixa clar els representants del No 39%, mentre que el Sí era del 48%. Tot i així encara es discuteix qui va guanyar. El mateix Lluís Rabell no ha anat a Madrid i ha declarat que el Parlament ha de resoldre els debats sense demanar la tutela d’un TC desacreditat. Aquesta decisió i declaració no es té en compte a la capital. Allà, de forma interessada i barroera, continuen mantenint a CSQEP en el grup de No.
El constitucional, per lògica, ha decidit no fer cas dels recursos d’empara, permetent així que es debati en el parlament la moció que els “retratats” volien impedir. Un tribunal, el que sigui, ha de jutjar, no prejutjar i, no cal dir, que ho farà tan aviat com el govern central li ho demani un cop aprovat al parlament el full de ruta de la desconnexió. Sembla del tot incoherent l’intent per part dels tres partits però, en especial, que ho hagi fet el PSC que de partit català només li queda el nom.
Que s’hagi arribat a aquests extrems demostra la poca categoria democràtica existent a l’estat. Un problema polític s’ha de resoldre amb mesures polítiques i no mitjançant l’ús dels tribunals. En el cas dels tres de referència és com voler guanyar als tribunals el que van perdre a les urnes i no presentar cap altra alternativa de consens i/o negociació.
Manel Mas
