Una Unió d’Estat submergida en l’autocomplaença fa pocs anys ara es mira el mirall, atònita, lligada de mans i peus mentre lluita per fer front a problemes que fins ara eren propis del tercer món.
Més enllà de la prou coneguda dada que explica que un de cada quatre europeus viu en risc d’exclusió social i pobresa1, el continent comença a registrar una sèrie de problemàtiques que fins ara eren reservades a països menys industrialitzats. La xifra, que l’Idescat situava l’any 2014 al 20,9% a Catalunya i que l’oficina d’estadística Europea quantifica al voltant de 123 milions de persones, ha augmentat sense treva en els darrers anys i comporta, com és evident, una sèrie de conseqüències difícils d’acceptar per a la majoria d’europeus.
El continent intenta sortir de la pitjor crisi dels últims cinquanta anys a un preu molt elevat. Mentre la taxa d’atur de la UE-28 voreja el 10% (amb valors encara superiors al 20% a Espanya i Grècia), les condicions laborals dels qui treballen no han parat d’empitjorar. Un 60% dels europeus reconeix tenir-les pitjors ara que fa cinc anys. Contractes més curts, més inseguretat, més intensitat, més risc d’assetjament o una pitjor conciliació en són algunes de les causes.
Al mateix temps, les desigualtats salarials s’han disparat, especialment pel que fa als més afavorits. La crisi de l’euro i els programes de rescat han ajudat a augmentar-les entre treballadors dins d’un mateix Estat membre (EM). Els més rics acaparen més percentatge de la riquesa total de cada EM mentre que els més pobres han vist reduït els seu poder adquisitiu degut a la no actualització dels seus sous o transferències socials.
Paral·lelament s’ha registrat un augment del preu de les medicines, una problemàtica fins ara reservada a països lluny de les nostres fronteres. Tractar-se de càncer o d’hepatitis C, per exemple, ha passat a ser força més car que fa pocs anys en alguns EEMM de la UE-28. Molts europeus no poden satisfer per complet totes les seves necessitats mèdiques a causa de l’augment del preu de tractaments de llarga durada o la continuada implantació del copagament. Molts demanen respostes a una UE que no té competències sobre la regulació dels preus dels medicaments per voluntat expressa dels EEMM. No obstant, la propera presidència holandesa del Consell de la UE, que comença l’u de gener, ha promès que aquests seria un dels seus cavalls de batalla durant els propers mesos.
Les companyies farmacèutiques gaudeixen de patents milionàries, justificades per la necessitat de continuar invertint en recerca. No obstant, aquestes no haurien de ser enteses per a lucrar les companyies, sinó per fer-les viables. El sistema de patents intenta cobrir costos i assegurar uns “guanys raonables” per poder continuar investigant. A la pràctica, aquestes empreses han canviat la manera com negocien amb les autoritats sanitàries de cada EM, passant d’un sistema basat en les despeses que comporta la troballa de nous medicaments a un altre que pivota sobre el seu valor. Això en condiciona el preu final, que passa a ser determinat, no pels costos de producció, sinó pel valor que el mercat n’està disposat a pagar.
A més del preu de les medicines, el cost de l’atenció sanitària també s’ha disparat dins de la UE fruit d’una creixent privatització del sector i la consolidació del copagament com a via de finançament. El problema s’agreuja quan parlem d’indocumentats, ja que 19 dels 28 EEMM només els asseguren atenció en cas d’urgència, en cinc cobreixen un nombre limitat de tractaments i a només a tres – Portugal, França i Països Baixos- gaudeixen de cobertura total.
El tercer símptoma de debilitat en el camp sociosanitari l’encarnen els professionals del sector. Encara que molts europeus puguin pagar-se el tractament i els serveis mèdics que s’hi associen, pot ser que no comptin amb els doctors i personal sanitari necessari per ser atesos correctament. Pocs EEMM formen un nombre adequat de professionals sanitaris. Alguns pal·lien aquesta mancança contractant professionals d’altres EEMM amb pitjors condicions laborals. Mentre això millora la situació de l’Estat importador, crea un dèficit evident en l’exportador, que sovint registra paral·lelament un increment del nombre de pacients.
Sense esmentar la limitada llibertat d’expressió en alguns EEM o l’erràtica política de redistribució de refugiats, sembla que aquest club d’Estats ha deixat de ser mirall de moltes coses. Si seguim així, correm el risc d’esperonar les veus que diuen que no paga la pena formar-ne part. La reacció de molts electors en comicis recents, com els casos de Dinamarca o Polònia, així ho confirmen. La UE tenia potencial per ser uns dels millors projectes polítics mai vistos, però de moment s’està quedant a mig camí.
@seseballart
1 L’Eurostat defineix les llars en “risc de pobresa” com aquelles que viuen per sota del llindar de risc de pobresa. Aquest llindar es fixa en el 60% de la mediana dels ingressos per unitat de consum de les persones després de les transferències socials
