El proper 27-S, els ciutadans de Catalunya estem cridats a les urnes. Per a uns, es tracta d’eleccions al Parlament; per altres, són eleccions plebiscitàries per decidir el futur de Catalunya. Que les eleccions s’hagin convertit en un plebiscit ho han certificat els mateixos partits unionistes, amb les campanyes que han fet i faran fins aquell dia, així com les visites programades de tota la plana major (de tots ells) per intervenir en els mítings que es duran a terme.
Segons les enquestes, una majoria tenen decidit el seu vot i rarament canviaran de parer. Ara bé, existeix un determinat percentatge (un 15% o 20%, segons diferents dades) que no tenen decidit el seu vot. Els motius poden ser diversos: incertesa, manca d’informació, proclames contradictòries, etc. Des d’aquí pretenc analitzar, tant com sigui possible, les diferents opcions per aclarir conceptes i promeses electorals.
Partit Popular. Ofertes: Cap. Més del mateix i, compte, que manen i decideixen ells. Res que il·lusioni. Amenaces: Sortir de la UE, de l’Euro, del sistema solar i l’exèrcit espanyol preparat per si no fem bondat. El TC fent-los la feina bruta per ser incapaços de qualsevol pacte o negociació.
PSC/PSOE. Ofertes: Modificar la Constitució espanyola i creació d’un sistema federal sense concretar gairebé res. Amenaces: Recuperar el seny i carregar-se a Artur Mas. NO al reconeixement de Catalunya com a nació i sense contemplar un possible referèndum al Principat. Felipe González ens ha comparat a Albània i ens ha dit nazis i feixistes. Miquel Iceta no ha protestat en excés.
Catalunya Sí Que Es Pot. Ofertes: Moltes i variades. No se sap d’on trauran els diners per dur-les a terme. En una xerrada, feta no fa gaire a l’Ametlla del Vallès, el representant de la coalició reconeixia que caldria demanar un pacte fiscal per a Catalunya. Fantàstic, ara ja sabem com donaran solució a tot el que prometen o… el que no podran dur a terme per manca de pressupost. Pablo Iglesias ha desqualificat Artur Mas, igual que Herrera. El primer, aspira a la Moncloa, i el segon s’aixopluga a la coalició, ja que ICV agonitza. Rabell vol un referèndum però Podem no es defineix.
Unió Democràtica de Catalunya. Ofertes: Insisteix en la tercera via i ningú els fa cas. Han estat formant coalició amb CDC i sembla que, a banda de criticar l’ex soci, no tenen arguments. Els catalanistes van abandonar el partit. Ignorem per quins motius volen seguir a Espanya ni expliquen quins avantatges tindríem quedant-nos.
Ciutadans. Ofertes: Cap de concreta. Parlen d’una Espanya en què tots seríem iguals i tiraríem endavant. No reconeixen Catalunya com a nació. Estan contra la immersió lingüística i el seu líder també aspira a la Moncloa. Presumeixen de tenir les mans netes i que lluitaran en ferm contra la corrupció. El cas és que, paradoxalment, han donat suport a Andalusia i Madrid per formar governs autonòmics de PSOE i PP, justament les comunitats on més corrupció existeix.
CUP. Ofertes: Directament proclamar la Independència si el resultat de les urnes ho permet. No accepten cap tipus de negociació amb Espanya. És probable que els seus vots ajudin a forma la gran majoria que doni suport als procés secessionista.
Considerant que, a banda de la CUP, Junts pel Sí és l’única candidatura amb un full de ruta clar; que no ha faltat ni desqualificat ningú; que s’ha format de forma transversal per partits de diferent ideologia, a més d’entitats de la societat civil, juristes, advocats, catedràtics, empresaris, etc. Això significa que tots tenen una fita en comú i els uneix la il·lusió per aconseguir aquell somni que tantes i tantes generacions han desitjat, és a dir, una Catalunya lliure, plena i independent.
No creu vostè, apreciat lector, que són motius més que suficients per a votar Junts pel Sí?
Manel Mas
