En plena campanya electoral ja coneixem les propostes, el programa i el tarannà de les diferents candidatures que es presenten el 27 de setembre. De moment, s’ha consolidat el caire plebiscitari de la convocatòria, que és la raó de ser de Junts Pel Sí. Fins i tot l’espot dels socialistes comença amb la veu d’Artur Mas anunciant la segona part de la pregunta del 9 de novembre: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”.
Un altre fet és que la força que tothom vol abatre és Junts Pel Sí, i el que sobta és la coincidència argumental entre els adversaris teòricament confrontats. Des de l’esquerra rupturista fins als conservadors del No s’han posat tots d’acord per anomenar Junts Pel Sí “la llista de Mas”, com si això fos un element que resta.
Ens preguntem si a les seves files trobaríem un líder disposat a convocar tres eleccions per referendar un procés, o que posaria en risc la seva trajectòria política justament per trencar l’status quo, reforçant l’esperit democràtic del canvi –amb costos provats pel seu partit.
De dreta a esquerra sentim la cançó de l’enfadós de la corrupció i les retallades. En el primer cas, i veient com tot l’aparell estatal té l’ull posat en el president, el seu entorn i la resta de forces independentistes, la millor resposta és que no s’ha trobat res. Pel que fa a la “política econòmica neoliberal” (?) que l’autonomia catalana intervinguda no pot fer, l’argument va morir el dia que l’antiMas Joan Coscubiela, al congrés espanyol, va dir que “Montoro és el conseller d’economia de la Generalitat de Catalunya”. Fi de la cita per part dels que ometen qüestions que afecten de ple les classes populars: l’espoli fiscal, la presa de pèl del Fons de Liquiditat Autonòmica, la suspensió de les mesures contra la pobresa energètica o a favor de la indústria audiovisual,…
Junts Pel Sí supera aquests debats. La candidatura, encapçalada per un ecosocialista brillant com Raül Romeva, es cenyeix a la pregunta del principi, i a la resposta “Sí”. A banda de Romeva, hi trobem la vàlua de Lluís Llach, el pare Manel, la monja Vicky Molins, Eduardo Reyes,… i també Oriol Junqueras i tota Esquerra Republicana de Catalunya i Moviment d’Esquerres (Marina Geli), que de cap manera subscriuen la ideologia ni de Convergència Democràtica ni de Demòcrates de Catalunya. I que tampoc subscriuran segons què en el “mentrestant”.
Tots ells i la primera força política del país, CDC, anem junts per respondre la pregunta d’una vegada. Aquests dies ens podeu veure plegats fent propaganda a la parada de Junts Pel Sí de la Garriga. Persones que no fa ni mig any competíem pel govern municipal. I seguirem competint en el futur.
La llista de Junts pel Sí vessa generositat i esperit democràtic per tots els costats. La independència no es guanya amb heroïcitats solitàries, ni prescindint dels adversaris, ni amb oportunisme, ni amb condicionals. És una afirmació dels que anem Junts pel Sí. Només ens falta el suport multitudinari, el proper 27 de setembre, per posar-nos a actuar pel Sí.
JUNTS PEL SÍ la Garriga
