Ja ha passat un any d’ençà de la darrera Diada i novament estem convocats a formar files. Ens hem acostumat a manifestacions Made in ANC i ara el dubte és què farem els futurs 11-S, car ja estarà tot inventat. Tant de bo sigui així i per primer cop el país celebri una victòria. Llavors podrem aprofitar per anar a la platja o fer alguna ruta patriòtica començant pel Born i que passi per Moià – bressol de Rafael de Casanova-, Castellterçol – la llar de Prat de la Riba-, Sant Vicenç dels Horts i acabant a Vilassar, el poble d’estiueig d’en Mas. Bromes a part, aquestes ratlles pretenen conscienciar-nos del valor i del gest de tots els que participen d’aquesta llista política amb regust civil.
Els partits, malgrat la voluntat de servei de molts dels seus membres, són estructures de govern amb interessos de tot tipus, aquí i a qualsevol lloc. Junts pel sí és una eina de transició totalment necessària, anhelada i reclamada, que tanmateix salva un atzucac polític: o es feia quelcom similar o bé bona part de la població es desentenia de la viabilitat del Sí. No era fàcil l’aventura que han facilitat líders, militants i les files de cada partit malgrat mantenir diferències històriques que han salvat, demostrant-nos a tots que no eren insalvables. De la necessitat, virtut.
Però qui cregui que fer això era fàcil, que comenci per casa. Perquè tothom té algun parent amb el qual no es parla per una herència, un veí de l’escala amb el qual no se saluda o un company de feina al qui l’enveja el fan ser incompatible per treballar plegats, fet que augmentaria els rèdits de l’empresa. Si us identifiqueu amb algun cas, sapigueu també que és el pa de cada dia dels partits, dins seu i entre ells. Per això és molt important valorar l’invent i el gest i no caure en el parany que ara és el torn de nous partits que de la mà d’Espanya ens salvaran, quan verdaderament el gen que els caracteritza és un lerrouxisme barat al voltant d’un suposat líder carismàtic al que certes televisions li han aplanat el camí interessadament. Qui vulgui votar independència –com aquell que no ho vulgui- ho té més fàcil i més clar que mai. Posicionaments nítids, capacitat de pacte i de cedir, trencaments que no s’albiraven, una societat involucrada i riscos, molts riscos que asseguren que anem pel bon camí.
Cal estar a l’alçada començant per enaltir l’ofici de la política. Si no ho fem i caiem al parany de titllar tothom d’interessat i corrupte ningú s’hi voldrà dedicar, perquè al capdavall, a casa s’hi està millor i amb menys maldecaps. Penseu que forma part de l’estratègia –unionista, of course- fer-nos creure que estem més bruts que ells i conseqüentment baixar-nos l’autoestima com a societat capaç de governar-se i de bastir un estat.
Valorem el gest i comprem l’invent. Només Junts pel sí o la CUP són garantia de la llibertat política del país. Si els de sempre s’esvaloten i llancen tot tipus d’artilleria amb la facilitat com qui treu les cadires al carrer és només el millor exemple que anem pel bon camí. La llibertat serà crua i suada però només així valdrà la pena. Primer marxem i després ja discutirem cap on girem el timó, que el mar és ample però correm el risc de quedar-nos molts anys a port.
