Hem passat Corpus de nou. El calendari litúrgic marca la Pasqua i amb ella torna Corpus seixanta dies després. I, any rere any, anem fent tradició: a la Garriga la celebració –no pas el Corpus, que en té molts més- s’acosta als 200 anys.
Convé dir que servidor no és una persona rutinària però sí ritualista i Corpus, pels garriguencs, esdevé un ritual cíclic que ens enorgulleix com a poble. Ens veiem reflectits en una celebració –no només una festa- que creiem única i sentim nostra, on ens agradem i, conseqüentment orgullosos, mostrem als amics i família de fora.
Aquest dia, per la tarda, ens posem guapos. I és aquí on es veu la importància de la principal festa major del poble. Perquè a la Garriga, per festa major la gent no fa com abans aquells dinars de família ni es vesteix de diumenge, com passa en pobles més petits, on el dia de festa major és la festa assenyalada al calendari municipal.
Corpus arrasa i li ha tret a la Festa Major tota ritualitat i singularitat especial malgrat ens ho passem bé. Això es veu amb les cases amb façana als carrers encatifats, car tenen aquell diumenge els vidres més nets i els porticons més oberts i més plantes a les finestres i els domassos penjats al vent… Perquè Corpus és cos i per tant, és substància, és vida. I no és solament una celebració parroquial sinó que trena la vessant social, festiva, integradora –en tots els sentits- i turística i que es veu culminada amb la celebració religiosa amb la qual va néixer i sense la qual poc s’entendria, car li dóna sentit i en reforça la ritualitat. Molts garriguencs sabem que quan les multituds han marxat i el silenci venç al xivarri, és quan tenim el Corpus més recollit i solemne, silenci que no volem pas al matí, quan la quitxalla té el protagonisme posant els clavells que hores després esberlaran amb una guerra floral. Màgic equilibri.
Enguany hem rebut un reconeixement que no és ben bé res en especial però que significa molt; té valor perquè el nostre govern ens reconeix quelcom que sentim i sobretot perquè s’ha fet esperar. És un títol costós de recordar però que demostra que la Generalitat ha copsat que aquell dia, escaigui quan escaigui i mani qui mani, la Garriga s’hi volca i és festa, és poble i és tradició renovada. Perquè cada poble necessita el seu Corpus particular. Una celebració que enalteixi cada municipi només unes hores l’any és necessari, podríem dir simplement que és corpussari.
Nogensmenys, hem de felicitar-nos perquè l’endemà de Corpus a la Garriga enguany hagi estat festiu i poder així allargar la festa i gaudir-la sense la pressió d’un endemà laborable. Emperò, al nostre poble li manca un punt subversiu en alguna celebració del calendari festiu local, una celebració que lligui la joventut garriguenca amb una festa amb discurs propi, on es combini la festa més sonada –vegis la Patum, l’aquelarre de Cervera o l’Escaldàrium calderí- amb un discurs elaborat que sigui capaç d’esdevenir un ritual. Perquè els rituals, compartits, esdevenen tradicions i la Garriga no se’n pot estar de tenir-ne una de ben sonada. Ens hi posem?
