Haureu notat que al mercat dels dissabtes d’ençà un temps que hi ha parades que, sense gènere, intenten convèncer-nos amb cara riallera que cadascuna té el millor producte.
S’atansen les municipals, ai las! Això, que passa a tots els pobles del país, a la Garriga té una significació especial perquè comptem amb més llistes que la mitjana de Catalunya. Especial, també, perquè durant els darrers anys el municipi ha patit algunes legislatures convulses que han deixat petjada fonda, amb enemistats i coalicions impossibles i amb ombres allargassades. Especial perquè hi ha hagut alternança política i pactes entre diferents partits davant l’homogeneïtat històrica de molts municipis de l’entorn. Especial perquè fins fa poc hem tingut de veí un agitador de ribera que tan bon punt s’ha desenamorat, ha fotut el camp deixant-hi de virrei un admirador que ni tan sols s’ha despullat (tampoc cal). Especial, simplement, perquè és el nostre poble i esdevé, per aquest mateix motiu, la nostra radiografia política més propera i tot un avanç del que pot passar al setembre.
S’atansa el moment d’escollir 17 persones que durant quatre anys gestionaran la casa gran amb moments d’ofec econòmic i polític durant els quals caldrà substituir competències de la Generalitat quan la cosa es posi crua de debò. Perquè el que ha passat fins ara no ha estat res amb el que vindrà. Serà llavors, realment llavors, quan veurem la capacitat de pacte, sacrifici, lideratge i entrega dels nostres 17 mosqueters. No en tingueu cap dubte. Arribaran moments de blocs gèlids, de divisions i de dimissions de sigles. Serà llavors que coneixerem el que realment som capaços de fer com a poble i fins a quin punt estem disposats a sacrificar-nos per aconseguir l’objectiu final.
En uns mesos, tots i cadascun dels ajuntaments de Catalunya hauran d’esdevenir el principal aliat de la Generalitat pel simple fet de ser l’administració més propera als ciutadans i arrelada al territori. Caldrà que vetllin per les necessitats socials quan l’altra hagi de vetllar per les necessitats del país. Llavors, no serà l’ANC de torn qui demanarà compromisos, signatures o mocions sinó que seran les circumstàncies les que exigiran un compromís municipal íntegre i no pas simbòlic. Sant Jaume es recolzarà en el rerepaís i li calen 947 puntals.
Però tornem a la Garriga. Aquí, al poble, no hi ha llistes fantasma, tranquils. Però hi ha llistes que omplen un buit polític social només per pura militància, perquè toca i ningú més s’hi posa. Llistes que han tingut verdaders problemes per omplir els 22 noms de la graella i que ara, amb lemes triomfals al vent i castissa xuleria, ens moralitzen i ens les presenten com si la gent es fotés d’hòsties per formar-ne part. Algunes són farcides d’amics, cosins i/o companys de barra i, fins i tot, de farra. Convé doncs, que plegats fem un exercici:
Comproveu noms i cognoms, busqueu-hi cares conegudes i persones compromeses que s’avalin amb llur trajectòria o competència. A continuació, feu un exercici d’esforç i imagineu-vos cadascun d’ells, entre setmana i ben entrada la nit, quadrant números, retallant partides municipals o arribant a pactes en un Ple, a mitjanit, i mentre la família és a casa; tercer, decidiu el vot; i quart, voteu en conseqüència.
Convé que destriem aquelles llistes de garriguencs que veiem capaços de governar el poble amb constància i ideals ferms d’aquelles altres on poc més que el cap de llista –o ni això- és capaç de desenvolupar la tasca de regidor a part de repetir consignes de partit, convidar avis a àpats multitudinaris per dissimular les contradiccions polítiques –us sona aquell Sí però No?- o omplir la xarxa de piulades i promeses que no s’agafen per enlloc.
Necessitem un Consistori consistent. Perquè enguany, més que mai, votem amb els peus a la Garriga i els ulls clavats a la plaça de Sant Jaume.
