Divendres vinent a la Garriga, i gràcies a l’empenta de l’Agrupació Sardanista i al recolzament de l’Ajuntament, es presentarà amb un concert de la cobla Sant Jordi el primer CD de sardanes dedicades al nostre poble.
Són molts però en conjunt no són gaires els pobles que tenen les seves sardanes recollides en un disc compacte i això ha de ser motiu d’alegria i d’orgull pel nostre. Nogensmenys, la gràcia recau en què aquest patrimoni musical no estigui mai del tot recollit, perquè vol dir que, com a tradició i manifestació cultural viva en constant evolució, sempre se’n fa de nova. Mantenint-se es renova i manifestant-se s’adapta als nous temps, refermant-se com a tradició perquè els més joves la reconeixen herència dels d’abans si la fan seva. Cal que la cadena de transmissió no es trenqui i és aquí on volia arribar.
Al Patronat presentarem un CD on no hi han cabut totes les sardanes dedicades al nostre poble, als seus veïns o escrites pels seus fills més il·lustres. Josep Sancho Marraco en composà una pila i en Blancafort, quatre més, però d’ençà de la mort d’aquest darrer, el 1987, cap habitant d’aquesta terra de músics regada pel Congost havia compost una sardana. Però en Marçal Ramon –amb només 23 anys- ha deixat l’acordió diatònic uns instants per endinsar-se en el món sonor de la cobla. Una formació ideada per Pep Ventura, que va saber crear un conjunt musical que s’acoblés –mai millor dit- a l’estètica vuitcentista del moment i a la sonoritat de les places empordaneses. Si veniu, podreu escoltar moltes sardanes i, d’entre aquestes, l’estrena de Gresolet, la primera sardana d’en Marçal dirigida per la batuta del reconegut Marcel Sabaté.
En acabat el concert, us podreu emportar a casa un petit tresor musical de 13 sardanes més el ball de cintes, amb dibuixos modernistes d’en Ramon Dameson i unes línies de la Núria Albó escrites per a l’ocasió.
Anhelo que la Garriga sigui per molts anys terra de músics i de bona música, rumbera, folk i sardanista. I escolteu-me, deixem-nos de manies. Que com escrigué en Sagarra, mentre a la plaça s’hi ballin sardanes serem capaços de rompre totes les cadenes que ens ofeguen. Perquè la sardana és una petita batalla musical que sempre, sempre, acaba bé. Fineix amb una victòria amb la qual ens comprometem a tornar-hi aviat al crit de Visca!
