Aviat farà dos anys que escric regularment en aquest espai, antigament anomenat l’Espai Digital i des de sempre, talaia de llibertat. Però si mai sóc famós i m’independitzo dels meus editors Cucurella per tenir un bloc propi a l’estil de La Torre de les hores de l’admirat Bernat Dédeu, vull que aquest escrit serveixi ara com a registre i patent del que batejaré com El Comunidor.
Segons el DIEC, un comunidor és una petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, coberta i situada prop de l’església, on s’aixoplugava el sacerdot que comunia tempestes i pedregades. La Viquipèdia ho amplia amb adjectius com simètrica, sòlida i permanent, lloc on es duien a terme rituals religiosos amb un fort caire del folklore ancestral i que eren força comuns a pobles del Pirineu.
I mai millor hi escauria a ma columna els adjectius d’obertura, solidesa i d’interès pel folklore ancestral i religiós. I és així com pot i vol ser la columna de servidor: com un porxo sòlid que aixopluga la meva llibertat –i el meu dret- a expressar i, per què no, a crear opinió, sempre comuniant la mentida amb la força raonada de la paraula. Esdevenint alhora un espai on poder parlar de petits rituals i coses de poble i del poble.
Perquè a la Garriga tot, i no ser al Pirineu, tenim un comunidor. És a la Doma amagat rere el campanar, resguardat pels xiprers i tocant la Serreta. No destaca gaire però hi és, fa segles que ens mira obert als quatre vents, impertèrrit al pas de generacions, observant de lluny estant la vida dels garriguencs. Ens mira com fem via mentre espera pacient que anem arribant per jaure a redós seu i llavors, amanyagar-nos en la son eterna.
Aneu a la Doma i visiteu el Comunidor i alhora, seguiu entrant a llegir-me en aquest petit nínxol que tinc a internet gràcies als bons amics de La Garriga Digital.cat. Doncs això, gràcies a tots per les visites, l’oportunitat i la confiança donada.
