Aquests dies torna a estar sobre la taula la resolució del conflicte laboral de SATI, una de les empreses històriques de la Garriga que també desapareix. Malauradament, la crisi econòmica ha produït que el model econòmic del poble canviï la seva fesomia d’una forma molt important, lluny dels grans motors de l’economia de fa una dècada. El clúster del moble ha desaparegut del tot, la indústria de la construcció va desaparèixer arrasada per la bombolla immobiliària i, ara, tot just queden el que abans eren empreses mitjanes de construcció i que s’han convertit en petits empresaris, alhora que el sector tèxtil està en una liquidació fulgurant. I no vull deixar de banda el sector del termalisme, que actualment s’aguanta amb pinces gràcies a que el sector turístic resisteix en un petit sospir cap al penya-segat.
Aquesta crisi, que fueteja en general tota la societat i de la qual la Garriga no n’ha quedat exempta, ha comportat que un perfil de ciutadà d’una edat compresa entre els 55 i els 65 anys quedi en un risc social molt important, degut a viure al llindar de la pobresa.
Mentre alguns municipis han buscat solucions reinventant el seu model econòmic i posant especial atenció a aquest segment dels seus veïns i veïnes, a la Garriga no hem estat hàbils i hem deixat de la mà de Déu a aquests ciutadans i ciutadanes.
El cas de SATI és un exemple clar de deixadesa política. La Generalitat de Catalunya va atorgar 2 milions d’euros perquè, a partir d’un procés de concurs de creditors, pogués remuntar el vol, i van posar un gestor perquè pogués salvar l’empresa, però que, al final, ell mateix ha acabat desmantellant.
Els treballadors i treballadores anaven advertint d’aquest fet, mentre feien concessions dels seus drets, renunciant, entre d’altres aspecte, a pagues extres. Ells demostraven un gran amor per la història d’aquesta empresa. Però han estat els únics.
Fa un any arribava el primer avís. SATI sortia del concurs de creditors fent l’enèsim ERO per assegurar la seva viabilitat, que finalment no ha estat possible.
Nosaltres, des del PSC, vam estar al costat dels treballadors i treballadores. Vam organitzar trobades amb ells i vam presentar un reguitzell de preguntes al Parlament i a l’Ajuntament de la Garriga. Se’ns acusava d’alarmisme i de polititzar aquest problema social. Nosaltres l’única cosa que fèiem, era estar al costat dels treballadors i treballadores perquè ells, lluny de ser escoltats, se sentien desemparats.
Ara es confirma que el Fons de Garantia Salarial els ha dit que no hi ha més recursos per a poder pagar les seves quitances. SATI era per algunes famílies l’única via d’ingressos a les seves llars. Han perdut la feina i els recursos econòmics que, entre uns i els altres, sembla ser que no aconseguiran. L’única cosa que els falta per perdre és la paciència.
L’exemple de SATI és un dels casos pels quals penses que podries haver fet molt més i que hi havia moltes coses més a fer. I no ho hem fet. Jo m’acuso d’haver pogut fer molt més. Jo m’acuso de no haver-me implicat més en trobar solucions pels treballadors i treballadores de SATI.
