La història dels nostres barris és la història de la gent que té voluntat de fer barri. Semblaria una obvietat i, tanmateix, no ho és. El gran lingüista Joan Coromines assenyala que la paraula “barri” prové de l’àrab “bārrī”, amb el significat d’allò que és “propi dels afores de la ciutat” i, per extensió, del tancat d’horts, jardins o patis de cases de camp o masies.
La geografia humana de la Garriga s’ha anat configurant, al llarg de la seva història, a partir de “barris” relativament allunyats dels centres geogràfics del poder civil i religiós. El primer nucli urbà es conforma al segle XIV al voltant de la placeta de Santa Isabel. Fins al segle XVIII la trama urbana no arriba i es consolida a l’actual zona de la plaça de l’Església. El poblament de la Garriga és fins aleshores majoritàriament dispers: caseriu de Gallicant, veïnat de Querol, masies esparses (can Noguera, can Nualart, can Terrers, can Rosselló, can Vilanova, can Borrell, can Illa…).
A mesura que el creixement urbà de la població es va estenent de sud a nord i que a la segona meitat del XIX es comencen a urbanitzar zones que fins aleshores eren de regadiu (principi de la fi del rec Monar), la trama urbana garriguenca es va espesseint i, durant el segle passat, aquells nuclis de població aïllada –caseriu, veïnat o masies–, queden, finalment, poc o molt integrats en un continuum urbà.
Els antics barris de la Garriga neixen tots amb advocacions religioses populars i amb la corresponent iconografia –capelleta o cambril–: Sant Roc (a la plaça de l’Església), Santa Rita (al carrer Banys), Sant Ramon (al carrer del mateix nom). La festa del barri la Mare de Déu de Montserrat es celebra des del 1982, tot i que abans formava part del de Santa Rita, i té la capelleta ubicada a la placeta del mateix nom. El barri de la Mercè, tot i no tenir cap capelleta, sí que té un carrer, i en el número 2, a la casa de can Pareras, hi ha un parell de rajoles amb la imatge de la Mare de Déu.
El motiu de l’advocació del veïnat a la patrona, entre d’altres, de Barcelona podria deure’s a l’efecte de l’estiueig, i no es fa estrany pensar-ho. El 25 d’agost de 1926 hi ha una petició a l’Ajuntament del senyor Joan Barangé i Dachs, junt amb d’altres propietaris, per tal de canviar el nom del carrer “Caserío de Rosselló” pel de Nostra Senyora de la Mercè i, alhora, col•locar una imatge de la Mare de Déu. I és així que el 24 de setembre d’aquell any el barri va celebrar la seva primera festa, amb un ofici solemne cantat per la Capella Parroquial de música i, segurament, altres actes lúdics i populars dels quals no se’n té constància. En canvi, sí que sabem que durant els anys 30 l’esplanada de can Vilanova va acollir l’envelat aixecat per l’Orfeó Garriguenc per celebrar els actes de la Festa Major.
Cal remarcar que Joan Barangé era el propietari de can Barangé, casa situada al carrer Pau Casals, a sota de can Rosselló, construïda el 1924 i enderrocada el 1995, on actualment hi ha habitatges adossats.
Can Rosselló d’Amunt, en canvi, és –era– una de les grans masies del terme. El cognom Rosselló ja és esmentat en un capbreu de l’arxiu de can Terrers del 1325. La seva horta ocupava l’espai on després es van edificar les cases del costat de ponent del carrer Cardedeu (el més apropat a la via del tren) i les de part de migdia del carrer Bonaire (baixant, la part esquerra). Cal assenyalar, però, que el topònim Rosselló es desdoblava en una altra masia que hi havia al costat de can Nualart, avui desapareguda però existent encara a finals del segle XVIII, coneguda com can Rosselló d’Avall o de Sant Gervasi. És lògic, doncs, que l’agrupament de cases que hi havia a la zona prengués el nom d’aquella més important i que l’indret es conegués com el caseriu de Rosselló.
Els límits del que avui anomenem barri de la Mercè són aproximatius. Podríem convenir, a l’engròs, que per la part de migdia la carretera de Samalús n’és límit extrem, i com més amunt, més difús. Per la part de ponent és clar que la via del tren és una marca incontestable des del 1875. Per la part de llevant, la masia de can Vilanova en seria la talaia, el punt més elevat. Per la part nord, no podríem anar més enllà de la Torre Enriqueta (1907, popularment Edelweis), ja que a l’altra banda de la muntanyeta hi ha la casa Fournier.
Dins aquest rectangle imperfecte hi ha tot d’elements dignes de destacar i que han quedat en la memòria popular de molts garriguencs. L’hotel Doré potser és el més emblemàtic. Aquest establiment, construït el 1876 i ubicat estratègicament just passat el pont subterrani del tren, pujant a mà esquerra, va estar en actiu fins a mitjan la dècada dels 60. En aquests mateixos anys, de bullici social i polític, la discoteca Moustache, construïda el 1973 a l’antic pati de l’hotel, va marcar tota una època per al jovent vallesà. Després de tancar-se, el local encara va viure, amb un altre nom, una revifalla a finals dels anys 90.
Ben a prop, el refugi de l’estació és un indret patrimonial emblemàtic, testimoni d’un dels episodis més tràgics que ha viscut la Garriga: l’absurd bombardeig del 28 i 29 de gener de 1939. Indret abandonat i embardissat després de la guerra i cau de jocs durant decennis per la canalla més atrevida, el refugi va ser restaurat per l’Ajuntament el 2006 i es va convertir en el primer refugi museïtzat de Catalunya.
I per no estendre’ns, esmentem només l’antiga Torre del Pedró, a l’Avinguda de Catalunya, de la qual només en resta l’entrada i les escales de trencadís modernista. La torre, que es va construir el 1887, va ser enderrocada el 1965 amb la finalitat de parcel•lar i edificar tota l’extensió de la finca. A la cota més alta hi havia una creu de terme, una reproducció de la qual avui es pot veure al capdamunt del refugi, a la mateixa Avinguda Catalunya.
A mitjan dels seixanta, doncs, el barri experimenta la transformació més radical. A part de la progressiva urbanització del Padró, des del 1964 s’hi construeixen les primeres casetes de l’escola Puiggraciós, fins aleshores a can Sala, a la plaça del Silenci. L’existència de l’escola dóna al veïnat –eminentment residencial i sense serveis, exceptuant el ferrocarril– un dinamisme fins aleshores desconegut. Malgrat això, durant els anys 60 i 70 el barri no celebra la seva festa, encara que per iniciativa de diferents estiuejants s’encarregaven misses en honor de la Mare de Déu i s’havia arribat a celebrar alguna revetlla al Casino durant els anys 60.
No és fins el 1981, però, que amb l’impuls d’alguns veïns i, sobretot, del club La Garriga Handbol 73, es torna a celebrar la festa del barri. La missa solemne el matí del dia 24, la cursa ciclista per can Poi, la cercavila i balls de gitanes, els partits d’handbol i el ball de nit són els actes clàssics de la diada, sovint repartits en dos dies.
La vinculació de l’handbol amb el barri de la Mercè és potser un dels trets més distintius, almenys de la darrera etapa. Però hi ha un antecedent important, i és que l’handbol s’havia començat a jugar a la Garriga a mitjan de la dècada dels cinquanta, i el grup de joves que s’hi van aficionar –en uns partits que inicialment van ser a 11 al vell camp de futbol de can Noguera (inaugurat el 1940)– es van encarregar d’aplanar l’espai que actualment ocupa la pista número 1. En el programa de la festa del barri de l’any 1992 es fa referència a la celebració del Trofeu 50 anys d’Handbol.
Sigui com sigui, la vinculació d’aquest esport amb la festa del barri ha estat sempre molt evident i convindria tenir-la en compte per a futures ocasions, ara que sembla que el caliu del barri és esperonat per noves generacions de veïns. Tant de bo que el veïnat de la Mercè estigui ben aviat en condicions de recuperar el protocol festiu que es mereix i se sumi a les festes de barri ja existents. Només així podrem tornar a dir, i serà ben veritat, que la història dels nostres barris és la història de la gent que té voluntat de fer barri.
Albert Benzekry i Arimon
Historiador i regidor de Cultura, Patrimoni i Identitat
