En un poble del Vallès es respirava fa una setmana, la incògnita i la il·lusió d’una nit de reis en ple mes de novembre. Tenyit de groc una i una altra vegada per tossuts voluntaris, dissabte la gent voltava preguntant on es votaria, qui podia votar i si hi haurien paperetes i sobres. Al caure la nit, els voluntaris s’organitzaven per estar ben d’hora ben d’hora a sengles punts de votació mentre que a l‘interior de la parròquia –oferta com a local de votació en cas de necessitat-, els fidels escoltaven la lectura i l’homilia del mossèn que conscient del seu paper de pastor, els convidava a interioritzar i reflexionar sobre la Visita Espiritual del bisbe Torras i Bages.
Ben entrada la nit, grups de joves cadells de partits encartellaven les darreres parets buides mentre d’altres amb moto passaven un cop i un altre davant dels instituts per vigilar que ningú malmetés la porta del punt de votació. A la Garriga, dissabte es va complir, com en tants altres llocs del país, el somni de Pau Casals: tothom al seu lloc, ben situat, produint un gran acord únic com si d’una orquestra es tractés.
Diumenge hi havia cues però també cal dir que més que n’hi haurien d’haver hagut. Si estiguéssim en un estat normal, diumenge les urnes no haguessin estat de cartró ni el dia abans haguéssim dubtat de si votaríem o no i preguntat si hi haurien sobres. Però no és així. Teníem por, no dels tancs ni de la Guàrdia civil, sinó que els nostres policies es veiessin obligats a prohibir-nos votar per ordres de Madrid produint un enfrontament entre iguals.
Vivim de lloguer en un casalot inhòspit afectat d’aluminosi, que fou però que trigarà molt a tornar a ser i que amenaça de caure’ns a sobre mentre aguanta amb una estructura apuntalada per empreses estrangeres que s’ho cobraran. Sabem que urgeix marxar d’aquest pis per posar les parets i la teulada de la nova llar, que té bons fonaments i bones parets mestres.
Diumenge no fou el que havia de ser ni donà tot el que havia de donar però ha significat tot. Diumenge 9 de novembre va ser la força de la necessitat de rebel·lar-se contra qui no et deixa expressar-te. Si fa temps, una àvia va sortir al balcó i va penjar una estelada, no fa tant de temps, la filla de la Paqui va plantar cara a la seva mare trencant un esquema sociològic. Diumenge, generacions senceres del país van decidir rebel·lar-se contra l’enemic comú, una gegantesca empresa burocràtica amb peus de fang però mans de ferro que 300 anys després, segueix pretenent eliminar aquest rar exemple de supervivència cultural i subjecte polític que s’anomena Catalunya.
Preparem-nos per rebel·lar-nos una i una altra vegada més contra l’estat, contra tot aquell actor que ataqui i menystingui la nostra dignitat com a poble i com a col·lectiu social de ciutadans, representat en la llengua o en les urgències d’un hospital. Diumenge vam rebel·lar-nos votant i caldrà anar-ho fent de moltes altres maneres fins arribar on volem arribar, el més ràpid possible i fent-ho bé, per evitar que segueixin marxant a fora els nostres amics o passin a millor vida els que volen veure-ho fet realitat i que com tots, hi tenen tot el dret. I la societat civil -benaurada societat civil- ha de fer el que ha fet fins ara al peu del canó, però alerta, que com va dir el president Barrera, tenim pressa, molta pressa, i convé no acabar amb la paciència, energia i esperança d’aquest col·lectiu voluntari de totes les causes justes que es fan i es desfan per Catalunya; i que té també dret a anar a la platja o fer la migdiada com fan els altres enlloc de fer gigaenquestes i omplir autocars. Convé prendre consciència que hi haurà
un punt que direm prou com a poble i que caldrà la determinació de l’autodeterminació, tot declarant-nos d’una vegada per totes, sobirans i amos de la nostra llibertat, esdevenint únics responsables de les nostres decisions. Rebel·lem-nos justament un cop i un altre mentre revelem també aquelles imatges de diumenge, perquè no esborrin de la nostra ment records irrepetibles d’un fred, democràtic i revelador matí de novembre.
