M’estava prenent un te verd amb menta al bar d’El Patronat quan veig una figura que, pel seu aspecte més aviat fràgil, no em dóna la sensació que una veu potent, clara i ferma em saludarà afectuosament i enèrgica allargant-me la mà, alhora que em preguntarà: “ha arribat en Santi?”. És l’Arcadi Oliveres.
“No”, li responc dient-li que des de fa uns mesos la salut li està fent una mala passada, però que confiem que aviat podrà estar a primera línia. “Ah!, no ho sabia, vaja! Ho sento”. Es demana un tallat, mentrestant obre un maletí i treu dos llibres “La Catalunya deprimida” i “L’equilibri Territorial de Catalunya”, ambdós escrits per Santiago Cucurella fa uns trenta anys. “Volia ensenyar-los-hi, ja ho veus per la data, els vaig comprar l’any 1984 i 1986”. Sí, sí, ho veig, i aprofitant les noves tecnologies faig unes fotos dels dos llibres. No et preocupis, li dic, de ben segur ja hi haurà una altra ocasió perquè en parleu, i tranquil perquè després li faré saber que tens dos dels seus llibres. Enviaré les fotos pel “whats” perquè en Santi les vegi. Li agradarà saber-ho, segur.
Són quasi dos quarts de set de la tarda i tot està a punt per començar la conferència a l’Aula de la Universitat a l’Abast, la platea es va emplenant de persones que interessades en escoltar i debatre amb l’Arcadi Oliveres sobre el que ell ha escollit per parlar-nos “Una altra economia és possible”.
Penso , mentrestant, en que segur que sí que una altra economia és possible i que, també, una altra forma de tractar-nos també, als catalans vull dir, perquè avui, dia quatre de novembre de 2.104, és el dia que el Tribunal Constitucional espanyol ha admès a tràmit el recurs del govern espanyol per anular el procés participatiu a Catalunya i , segons les lleis, per aquest motiu s’ha de suspendre cautelarment la participació. Com? No ho sé. Censurar la voluntat de la gent, com? No ho sé.
Censurar, suspendre, reprimir, prohibir…, verbs sovint contraris a evolucionar democràticament i també contraris a millorar com a ésser humans.
Recordo, i dic presentant l’Arcadi Oliveres, unes paraules d’en Martí Pol : “Aquesta remor que se sent no és de pluja/ ja fa molt temps que no plou. /S’han eixugat les fons i la pols s’acumula pels carrers i les cases./Aquesta remor que se sent no és de vent./Han prohibit el vent perquè no s’alci la pols que hi ha per tot i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable./ Aquesta remor que se sent no és de paraules./ Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l’aire./ aquesta remor que se sent no és de pensaments./ Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe./ I tanmateix, la remor persisteix.
L’Arcadi Oliveres, el doctor en Ciències Econòmiques, el professor titular del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, el President de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès, el qui fou president durant molts anys de Justícia i Pau, l’autor de diversos llibres que són tesis contra la fam i la guerra, contra la crisi. L’Arcadi Oliveres és tot això i molt més, però sobretot és un activista inquiet de clara i transparent mirada que transmet bonhomia i ens fa reconèixer a tots els qui vivim en una bombolla de confort que amb massa freqüència no veiem el que hi ha més enllà d’aquesta bombolla; És l’Arcadi, un home que sense menystenir els defectes dels demés en sap reconèixer públicament i a contracorrent les seves virtuts; És l’Arcadi Oliveres, un home inquiet que en el seu discurs clar creu imprescindible anar cap a un treball cooperatiu associat a la producció, a la venda , que cal allunyar l’economia de l’especulació financera potenciant la banca ètica, és a dir, que hem de saber on seran destinats els nostres estalvis que tenim dipositats al banc o a la caixa, que cal mantenir un creixement sostenible en benefici de tots.
Les diferents aportacions que fa l’Arcadi Oliveres en la seva intervenció de forma desenfadada és per tractar-les una per una, amb deteniment, doncs l’esperit crític alliçona els comportaments que malbaraten la distribució de la riquesa.
Col·leccionista d’oxímorons va començar per això de la banca ètica. Antològic.
Difícil compendiar el missatge que ens envia, no ho pretenc pas i em quedo amb una frase que, com els oxímorons que enumera, també és antològica: i és que els caixers automàtics de la Caixa és el millor de la seva obra social perquè són moltes vegades l’únic alberg on els sense sostre poden protegir-se del fred.
Més a prop o més allunyat d’alguns aspectes de la seva intervenció em quedo amb l’Arcadi Oliveres que et mira fit a fit i que fa que em digui a mi mateix, és un home sincer. Fins aviat Arcadi!
Àlex Muñoz
