Són les dotze de la nit tocades i tot just acaba de finalitzar la pel·lícula NO, dirigida per Pablo Larraín, en la qual s’hi documenten els successos ocorreguts previs al plebiscit xilè del 1988, des de les dues campanyes publicitàries, la del “Sí” i la del “No”. Amb una victòria per al “No” mantinguda pel 55.71% de la població i un 97.53% de participació ciutadana, el poble xilè va decidir dir “Chau Pinocho”, “Adiós tata” i, per segona vegada a la història moderna d’aquest país, va fer ús del seu dret a decidir per un canvi social, un canvi just que tornés la dignitat a les persones que habiten a Xile. Però no són tot flors i violes. Qui hi havia darrera d’aquest plebiscit?
Òbviament no va ser Pinochet qui, de motu proprio , va donar veu al poble per decidir sobre la continuïtat de la dictadura que sotmetia a la població xilena des de feia 17 anys . No, en aquells moments Xile, com la majoria dels països llatinoamericans, estava aliat o, més aviat controlat per les ordres dels EUA. Aquests últims, es trobaven en els darrers anys de la Guerra Freda, enfangats fins al coll amb les disputes contra el socialisme de l’URSS i amb l’agitació social prèvia a la caiguda del mur de Berlín, necessitaven mantenir aliats a l’Amèrica Llatina, i en aquesta ja no hi havia cabuda per la dictadura, així que van forçar a Pinochet a realitzar un plebiscit amb la idea que aquest guanyaria el poder de manera democràtica. No va ser així.
I tot això, a què ve ara? Quina relació hi ha entre aquest plebiscit i la consulta que, vulguin o no vulguin, votarà el poble català? Després de guanyar el “No” s’esdevingué un nou sistema de govern a Xile, un de democràtic, on el poble decidia qui governaria el seu país. Però la realitat va molt més enllà. Xile, des del cop d’estat de 1973, ha estat controlada per EUA, el qual ha imposat un neoliberalisme agosarat i sense mesures, anul·lant les capacitats del poble, sota una falsa “llibertat” per a decidir quines eren i són les seves necessitats reals. I és precisament aquest, el nexe d’unió que trobo entre ambdues situacions. Si bé el poble català ha de decidir què vol ser, hem de ser plenament conscients de què volem d’aquest nou país en vies de desenvolupament. Em fa massa por pensar que si guanya el “Sí” i no hem pensat en profunditat com construir aquest nou país, les forces de poder amb més pes en l’actualitat, en generin un amb el qual no ens identifiquem, on es practiquin les mateixes injustícies que es practiquen en l’actualitat en tot l’Estat. És per això que, avui més que mai, les persones que exercirem el dret a decidir i votarem pel canvi, som responsables de transmetre a la resta de votants, que l’acte de votar és només el pas previ i que la vertadera lluita resideix en l’esforç de cada persona a participar en aquest procés de construcció, que si bé serà costós, donarà com a fruit un país just i igualitari, amb decisions preses pel poble i per al poble.
Julia Máñez Crespo
