Ho llegeixo a la pissarra que està penjada al bell mig d’aquest gran pati de veïns, d’aquest pati interior com els que hi ha a les cases del barceloní Eixample d’en Cerdà. Ho llegeixo a la pissarra d’aquest cel obert que és el Facebook, on hi som i tots hi tenim cabuda amb caretes, o sense; i hi anem donant una ullada traient el cap pels balcons, per les finestres; o ens asseiem a la vorera de les terrasses gronxant els peus amb un balanceig irregular, en funció del que els nostres veïns de pati ens van dient; o bé tal com anem llegint el que escriuen tot i que no ho escriuen per a nosaltres.
Som tafaners de mena i llegim, ho llegim tot. Vull dir que llegeixo tot o quasi tot el que em cau a les mans o el que està escrit a la pissarra. Sí, clar, ja ho podeu dir, perquè ja ho he fet jo: sóc tafaner de mena i, com que ho sóc, llegeixo en aquesta pissarra el següent text que reprodueixo en castellà, que és com està escrit. Diu així: “A lo mejor no lloro, pero duele. A lo mejor no lo digo, pero siento. A lo mejor no lo demuestro, pero sí que me importa”. I, en principi, un, és a dir, jo, diu, dic… vaja! Quin pensament! Més que pensament, quina parèmia a cavall entre l’aforisme, l’adagi, l’axioma… I les frases, que per separat tenen un sentit propi i independent de les altres que l’acompanyen, em fan reflexionar. Les frases, així, de cop, totes juntes, són una declaració d’intencions. O, millor dit, són una declaració d’ocultacions de sentiments perquè no exterioritzen el que sent qui ho ha escrit. És a dir, que qui ho escriu porta una careta, una màscara o, potser, té en alta estima el seu amor propi, molt més que a l’amor, així , amor sense adjectius. O només el que vol és no mostrar les seves febleses, febleses que sovint ens són comunes a tots els mortals.
Fent la reflexió que deia i exposant-me, com a mal menor, a no ser llegit i a ser justament qüestionat, em permeto donar consells sense que ningú em convidi a fer-ho, però ho faig. Fixeu-vos, diu: “A lo mejor no lloro, pero duele”. Vaja! Si et fa mal, si sents dolor, per què no plores? Plorar és molt, molt bo. Pensa, tu que ho has escrit, que el dolor, si no és treu de dins, amb el pas del temps es converteix en patiment i… per què s’ha de patir? Consell: Reconeix que et fa mal, que sents dolor i plora, et sentiràs com una persona nova i, tal vegada, sentis menys dolor i evitaràs el futur i garantit patiment. Ah! I digues-li que sents dolor, sí, digues-li-ho a ell o a ella. En sentiràs molt menys.
Segueixo: “A lo mejor no lo digo, pero siento”. Renoi! No, no, i no! Si ho sents, ho has de dir! No pots quedar-t’ho a dins, de cap de les maneres. Què vol dir això de que potser no ho dius? Què és això de que no dius el que sents? Tot li ho has de dir, tot s’ha de dir, tot. Res t’ha d’avergonyir. Pensa que a qui dirigeixes aquestes asseveracions també és un ésser humà i, per tant, com tots, no és perfecte. Consell: Digues-li el que sents. Comparteix, comparteix, que compartir és mitja vida. Compartir no és dividir, és sumar. Comparteix.
I, per acabar: “A lo mejor no lo demuestro, pero sí que me importa”. No pot ser, això! Si t’importa ho has de demostrar, i tant que sí! Què més maco que mostrar-nos com som i, sobretot, amb la gent que ens interessa? No tens dubtes perquè dius que sí que t’importa… criatura de Déu, a què jugues? No veus que li estàs privant d’aquesta sensació que és saber que els nostres actes sí que importen als demés? Consell: Demostra-li-ho ara mateix, ara, sí, en aquest moment, truca per telèfon o envia-li un Whatsapp, o un missatge pel Facebook, o desplaça’t i ves a veure aquesta persona, mira-la fixament als ulls i digues-li: Sí que m’importa! Sí que ho sento! Sí que em fa mal! Potser resulta que a aquesta persona també l’importa, també li fa mal i també sent.
Comparteix, comunica’t, viu.
