Divendres 19 de setembre de 2014, deu del matí. La nit electoral ha estat llarga i els carrers d’Edimburg es lleven com de costum, sota una densa boira que ho humiteja tot. Els qui no han dormit gaire ja saben que el “No” s’ha imposat en el referèndum que ha portat tota una nació com l’escocesa a plantejar-se seriosament la seva emancipació de la resta del Regne Unit.
Al voltant de Holyrood, la seu del Parlament escocès, acaben de desfilar els darrers mitjans de comunicació que cobreixen l’esdeveniment. Sembla increïble que poques hores abans aquell fos l’epicentre d’una votació que va mobilitzar el 84,5% de l’electorat, xifra que representa un rècord històric de participació al Regne Unit des de la introducció del sufragi universal l’any 1918.
Alguns lluiten per aconseguir alguna entrevista a peu dret, ja que no hi ha gaires escocesos disposats a ser entrevistats en aquest fred matí de setembre. El contrast d’ambient és enorme comparat amb el dels dies precedents, on la il·lusió que el YES es pogués imposar finalment en la votació final es respirava als carrers d’Edimburg, plens de banderoles i el marxandatge blaus.
El possible “Sí” ja és historia i les banderes han quedat recloses de nou als edificis institucionals. Ningú celebra a Edimburg la victòria de l’status quo. De fet, és curiós veure com es digereix una “no victòria” com aquesta. Com es festeja el fet de quedar-se com fins ara? No puc evitar imaginar-me l’endemà d’una eventual consulta catalana i ràpidament constato que aquell panorama no tindria res a veure amb el que protagonitzaríem els mediterranis de sang calenta dos mil quilometres més al sud.
Sorprèn el joc net dut a terme per ambdues bandes no només durant la campanya -on han exhibit amb el mateix orgull diferents distintius escocesos- sinó un cop coneguts els resultats. Tots dos bàndols tornaran ara a anar junts per a demanar un millor tracte per a Escòcia i que el DEVOMAX, és a dir, la transferència de competències promesa per David Cameron durant la recta final de la campanya, es concreti en els propers dies. Sembla que un resultat inesperat fa pocs mesos els ha portat a acabar assumint una mateixa reivindicació, ja estiguin alleugerits els d’una banda o decebuts els de l’altra.
Ara només poden mirar endavant i seguir amb el seu procés impecable. Ho faran, però, amb una absència destacable, ja que el mateix Alex Salmond dimitia hores després de conèixer els resultats del “seu” referèndum. Mentrestant, al número 10 de Downing Street escenificaven el triomf sense massa pompositat. Una aposta no exempta de riscs que ha acabat sortint bé (o relativament bé, tenint en compte el que Cameron ha promès a Escòcia i com caldrà concretar-ho damunt del paper). Atendre als mitjans de comunicació a peu dret -sense vetar les preguntes de la premsa- i citant les quatre nacions sobre les que es fonamenta el Regne Unit reforça encara més el missatge “profundament democràtic” del seu primer ministre. L’exemple escocès ha servit per veure que en un referèndum l’opció unionista no només pot ser tan legítima com la independentista, sinó que també pot guanyar.
