Per un món millor a Catalunya

0
118

El 28 de novembre de 2012, tres dies després de les darrers eleccions al Parlament de Catalunya, escrivia a La Garriga Digital.cat:

LA VOLUNTAT D’UN POBLE

Així ho demanava l’eslògan de CIU i el poble s’ha expressat en les urnes. Avui tothom es pregunta si ha estat un suïcidi d’en Mas. Així ho sembla pels resultats. En altres eleccions tothom parlava que s’havia guanyat, ara potser hem de dir que s’ha perdut amb aquests resultats. El poble no hi li ha fet confiança, més aviat sembla que ha perdut la que tenia al 2010. En alguns àmbits catalanistes es posa en dubte la seva capacitat de liderar la futura majoria que ha de governar els propers 4 anys. Qui ha donat una lliçó de democràcia ha estat el poble català anant a votar.

El  l’endemà de les eleccions ens preguntem què pot passar amb el nou govern de la Generalitat de Catalunya. Quin o quins partits entraran al govern?

Un govern de majoria absoluta CIU + ERC? No ho crec. Després de l’experiència del tripartit, que ERC vulgui tornar a perdre l’oportunitat de ser el líder de l’oposició ara que és el segon partit amb escons del país… Mirarà de fer pactes i sobretot, el que sembla és que  la ciutadania ha volgut, donant el seu vot, demanar l’acceleració del procés cap la independència. Això sí, intentant evitar més retallades. Només es podria entendre aquesta aliança si CIU pensés accelerar el procés per poder convocar unes noves eleccions.

Si vol governar en minoria, Mas serà com Moisès a la travessia del desert.

En un hipotètic govern de CIU + PSC és difícil que puguin conviure els independentistes de CIU amb els federalistes de PSC. Potser alguns d’Unió i para de comptar. Seria el darrer intent de suïcidi de Mas.

La resta de possibilitats són inexistents, no veig cap sortida amb el PPC ni C’s, ni tampoc la incorporació d’ICV en cap fórmula de govern amb CIU, i menys un govern de concentració nacional.

La premsa espanyola ha recalcat el fracàs de Mas tot i haver guanyat les eleccions. Segons la premsa estrangera la força del vot independentista en aquestes eleccions passa de  86 (2012) a 87 (2012). Tenim clar que ens espera una legislatura històrica. Podrem fer la convocatòria del referèndum per la independència, o sigui, exercir el dret a decidir? Amb la composició del Parlament català pot fer-se una proclamació unilateral d’independència? La clau la tenen tots els partits soberanistes. Els propers dies veurem com es desenvolupen els esdeveniments, però avui ens sorprèn l’actitud dels polítics convergents, que sembla que més que guanyar unes eleccions les han perdut. Han d’aixecar l’ànim si no volen perdre més ells, i probablement també el país, sinó compta amb la corresponsabilitat de la resta dels partits.

AVUI DIC

Per Convergència el panorama no ha millorat, l’haraquiri (suïcidi) polític de Mas va a marxes forçades: cas Pujol, cas Millet (la seu de CDC embargada) i el Duran que va per lliure (sempre hi ha anat excepte en època d’eleccions…). S’ha hagut d’implicar en un referèndum que ja no li diuen referèndum, sinó que en diuen consulta, i que la recolzen milers de ciutadans perquè la societat civil realment catalana s’ha implicat. I, com sempre, ERC esperant aprofitar l’arbre caigut, encara que ara surten noves estrelles en el firmament català (vegis Podem o Guanyem) i ressusciten d’altres que semblava que ja no lluitaven en l’univers proper (vegis Iceta). El malalt està la UVI. Una vegada més, enlloc de pensar en els ciutadans, els polítics només pensen de portes a dintre, en els seus partits.

Tot molt complicat i, mentrestant, de l’atur, que està a uns nivells estratosfèrics, només ens parlen quan puja o baixa, però l’aturat de llarga durada per causes d’edat o gènere segueix esperant el manà que no arriba en forma d’ocupació. L’emprenedor amb dificultats per emprendre negocis i els autònoms lluitant fins a la mort per la seva empresa, aportant els seus recursos (els aliens són escassos) i anant cap a la seva ruïna.  I, finalment, no parlem de les retallades de tot tipus (educació, sanitat, discapacitats etc.).

Torno a fer una previsió de futur com fa dos anys, i voldria equivocar-me: no es farà la consulta, hi haurà noves eleccions que es diran plebiscitàries i tornarem a tenir una ocasió perduda de molts ciutadans que volien canviar. És el que sempre ens ha passat: que els governants s’han arrugat, han especulat o han mirat cap a un altre cantó. ARA ÉS L’HORA, i no la de desobediència civil, sinó de que els nostres polítics  donin la talla, que per això els vàrem votar. I com va demanar la presidenta de l’ANC, -unió en la política-  en una manifestació que el de menys és si eren tants o quants, sinó que era l’expressió d’un poble que vol la llibertat d’escollir el seu destí.

Dit això, ho podem canviar tot de forma pacífica, però ferma, per aconseguir que almenys es reconegui al poble català el seu dret a decidir. És l’esperança d’un món millor el que ens anima a seguir lluitant per la nostra identitat i el nostre futur, perquè el nostre món pot conviure amb altres mons, però també demanem que ens deixin viure el nostre món. Per això diguem: JO CONTINUO!

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.