Fa uns anys, l’anterior telenovel·la de capçalera del país, portava per títol ‘El cor de la ciutat’. Ambientada al barri de Sant Andreu de Palomar, primer, i en una segon etapa, a Sants, va durar unes quantes temporades en pantalla amb molt bona acceptació.
Un servidor llavors no coneixia Sant Andreu i considerava que els actors protagonistes de la sèrie emfatitzaven fins a l’extrem el caràcter de barri d’aquest districte de la cosmopolita i urbana Barcelona. Ara, que per qüestions de feina sovintejo el casc històric de Sant Andreu, hom se n’adona –salvant totes les distàncies– que la imatge de barri que es donava per TVC no estava tant distorsionada.
A Sant Andreu proliferen els carrers de casetes baixes, empedrats encara amb llambordes –què se n’ha fet de les llambordes del carrer gran de la Garriga! –, els comerços minoristes de tota la vida i en general, un cert esperit de barri, d’antic poble menestral que fa 117 anys va quedar absorbit pel que coneixem avui per Barcelona.
Sant Andreu té un carrer gran farcit de botigues que fa que molts veïns no baixin al centre de Barcelona per comprar –cosa que sí que ha de fer algú de Sarrià o de l’Eixample–, té esglésies imponents i desmesurades que marquen el perfil del barri i petits ateneus i casinos d’arrel popular com la Lira, els Catalanistes, el casal Catòlic o l’Ateneu de Sant Andreu, que marquen el pols associatiu del barri, travessat per una rambla que li fa de passeig i l’oxigena.
Sant Andreu del Palomar ha sabut conservar l’esperit del poble que va ser, un esperit reivindicatiu que es palpa en façanes i balcons del casc antic i que s’accentua a mesura que hom s’endinsa als carrerons primitius de l’antiga vila, amagats pels grans bloc de l’avinguda Meridiana. Sant Andreu és un barri que, a diferència d’altres antics pobles del pla de Barcelona, no ha tingut el ganxo elitista i multicultural de Sarrià o Gràcia, fet que l’ha fet conservar el sabor de veïnatge en una ciutat mancada sobretot d’això, de valors de convivència, una ciutat que s’ha transformat massa ràpidament en una urbs assaltada pel turisme i sobrepassada per la fama.
Si teniu temps, acosteu-vos tranquil·lament a les voltes del mercat i entreu-hi un dia qualsevol pel matí, mentre assaboriu una pasta de Can Ribalta. Petits plaers de barri, que els que som de poble enyorem en bona mesura quan no hi som però que ens fan sentir, una mica, com a casa.
