No em poso cap mena de filtre, no. No vull censurar-me a costa de córrer el risc, que assumeixo, de mostrar-me tal com sóc : sóc un gran ignorant que ignora molt més del que creu ignorar i que , malgrat l’esforç personal, que hi és, seguirà situat a la prestatgeria dels qui menys saben, segur que sí. Bo és reconeix-ho per millorar, crec.
“Vaja!” Direu, a què ve ara aquesta introducció. Doncs bé, aquí us ho deixo.
Fa uns tres mesos vaig llegir, potser vaig llegir més en diagonal que no pas com calia fer-ho, tot s’ha de dir, un llibre que l’amic Josep Irurre em va deixar.
Sis octets d’octets, el títol del llibre. L’autor, el Doctor Ramon Carbó-Dorca qui havia de ser ponent de la conferència que organitzàvem l’equip de coordinació de l’Aula de la Universitat a l’Abast de la Fundació Universitària pel dia 10 de juny de 2014, és a dir , ahir.
Quan vaig conèixer al Ramon Carbó-Dorca el primer que li vaig dir va ser: “tenia moltes ganes de conèixer-te perquè he llegit el teu Sis octets d’octets i… no sé què hi dius, hi ha frases colpidores, però no li trobo el sentit, sincerament Ramon, no he entès el sentit del llibre, del poema, ho confesso”.
El mestre, en Ramon, amb mirada clara i ulls de savi em va dir: “tranquil, ho comprendràs, és un viatge”.
I ahir, durant la seva conferència ho vaig comprendre.
Sí, i no només ho vaig comprendre, sinó que també em va encomanar la seva emoció que per dues o tres vegades va trencar el seu discurs de veu clara, potent, suau i inequívoca quan recordava, per exemple, als nuba, escultors anònims que esgarrapen ferros.
I ahir sí. Va ser durant la seva conferència que ho vaig entendre.
La conferència d’un home que la seva mentalitat d’extraordinari científic que compta en el seu haver dos doctorats en ciències, que és catedràtic, ara professor emèrit, de Física Química Computacional i fundador de l’Institut de Química Computacional, que té més de tres-cents seixanta treballs publicats en els àmbits de la química matemàtica i de la química quàntica, que…, interminable el seu currículum vitae de caire tècnic però que posseeix el do, l’extraordinari do, de saber exterioritzar la seva sensibilitat, enorme sensibilitat, per fer un polígon de lletres, un poètic cant matemàtic, que no et sembla matemàtic, que línia a línia per si sola té vida pròpia. Línies de seixanta quatre caràcters cada una, ni més ni menys. I que la darrera línia escrita del poema podria situar-se al començament i no variaria el sentit gens ni mica, i així podríem fer-ne un nombre quasi il·limitat de possibilitats de poemes. Poseu un ú i tot seguit fins a vuit-cents ceros i tindreu la quantitat de combinacions que es poden fer d’aquest emocionant i vital poema i sempre tindrà sentit.
I, com comença, com inicia un científic com l’amic Ramon a escriure un poema, un missatge que sembla encriptat, però que no ho és, un poema al que tant li fa per on el comencis a llegir perquè no perd el missatge?
Doncs comença llegint el breu quartet de T.S. Eliot, adonant-se que un pot prendre qualsevol camí des de qualsevol lloc, en qualsevol moment i època de l’any, sempre serà igual, sempre serà el mateix:
If you came this way,
Taking any route, starting from anywhere,
At any time or at any season,
It would always be the same
(T.S.Eliot)
I, alhora, comença i l’ajuda i l’acompanya escoltar les Sis Suites per a violoncel de Bach, quina meravella!
I… Què més puc dir? Només afegir que mentrestant escoltava, entenia i m’agradava el que passava a la conferència d’ahir, recordava en Graham Greene quan diu que una història no té inici ni final, arbitràriament un tria el moment de l’experiència des d’on mirar endavant o endarrere. Potser sí, potser sí. En qualsevol cas, el que cal és, senzillament, tancar els ulls, deixar-se anar i potser aleshores veure-hi més clar i així podrem fer el viatge que ens proposa els Sis octets d’octets les vegades que vulguem, quasi podrem arribar a l’infinit.
Llegiu-lo, feu-me cas.
