Si alguna vegada heu pujat a la quarta planta de l’ajuntament de la Garriga a la sala de reunions que es destina a trobades molt diverses d’entitats, d’equip de govern, de personal, de grups municipals, política de la de veritat, veureu que les cadires que hi ha tenen la marca de la política municipal: gastades, sòlides però els cal una visita urgent a cal tapisser, de tant ús que se’ls ha donat. Aquestes cadires dures són exactament el que pensava i penso que és la política. Res de poltrones ni privilegis, sinó feina, feina i dura, de servei a la ciutadania.
Sempre m’ha fascinat la gent que dedica hores i hores i més hores a actuar per la comunitat, per al col·lectiu, qualsevol: des d’una coral fins a un partit polític; des de la feina d’un sindicat fins a carregar un gegant a l’esquena; des de ballar a la plaça cada dia que es pugui fins acompanyar els fills propis –i de tot l’equip– a camps d’esports i pistes poliesportives perdudes de la mà de Déu. A la gent que es dedica amb cos i ànima a fer concerts i organitzar cicles, i xerrades, i la nostra festa del Corpus. Gent que s’aboca al poble, i als veïns sense cap mena de contrapartida, simplement per fer de la vida en comunitat una vida millor, per fer poble.
A la política he volgut ser així. Vaig renunciar a cobrar cap salari per dedicació a la meva tasca política, no perquè cregui que la política no s’ha de cobrar, al contrari, crec que qualsevol feina, i més la tasca de gestionar milions d’euros del pressupost municipal, ha d’estar ben remunerat, i garantir que el servei que es doni és excel·lent. Hi vaig renunciar perquè personalment pensava en la meva tasca de regidor com una tasca de servei a la comunitat, de manera molt personal, tenint en compte que la meva professió relacionada amb el món asiàtic i internacional és la meva prioritat vital.
Ha arribat un punt en què se m’ha fet impossible compaginar la tasca a l’Ajuntament i la dedicació a la meva carrera professional sense que se’n ressentís una o altra. En aquesta cruïlla he optat per continuar la meva carrera i donar pas a la següent persona de la llista, la Dolors Castellà, perquè crec que, com deia el bisbe Casaldàliga, l’important són les meves causes, no jo. El projecte d’Acord, de l’independentisme progressista local, i la militància a Esquerra Republicana de Catalunya continua igual, i donaré un cop de mà sempre que calgui, però des d’una segona línia.
Gràcies a totes aquelles persones que al poble, a la Garriga i arreu, penseu en les cadires sense tapissar, més que en les poltrones, a l’hora de fer política i servei a la comunitat. Teniu tota la meva admiració i el meu entusiasme. Seguiu sense defallir!
Jordi-Eduard Perales, Primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de la Garriga
