Només en baixar del cotxe quan dimarts per la tarda va arribar a El Patronat de la Garriga, apropar-se i mentrestant em donava un parell de petons em deia , “Hola, què noi, com anem?” vaig adonar-me que aquella dona era pura energia, però energia que no genera tensió, no, que va, energia que genera implicació, energia que et convida a arremangar-te les mànigues i dir , “au, vinga va, som-hi, fem-ho!”
Pas ràpid, decidit sense deixar de mirar-me amb un somriure que et fa pensar que fa molt temps que la coneixes i que les dues hores que havíem de passar amb la seva companyia serien recordades com de les més positives en els darrers anys.
Abans de parlar-nos del perquè cal un diàleg interreligiós per desactivar les dinàmiques de l’odi, conversem una estona, l’estona que els amics de Ràdio Silenci i de VOTV ens deixen perquè volen fer arribar l’esdeveniment a oients i televidents. Treballadora incansable, matina moltíssim, fa moltes coses, massa coses? No, no, que va, té energia per donar i per vendre.
Parla molt directe utilitzant adjectius mundans amb frases que et fan somriure quan les diu algú amb un hàbit com el que llueix amb orgull.
Em diu que no li va costar gens ni mica, al contrari, posar-se un pin en el que es llegia el “9N vull votar” i que quan hi ha algun polític que li recrimina ella respon que vol votar i que l’idioma d’aquest país, per país es refereix a Catalunya, és el del respecte.
Conceptes com els de que el seu claustre és el món sencer, que se sent molt més útil sortint al carrer que no pas tancada en un convent, ajudant, parlant, acompanyant, aportant idees innovadores que no ho són perquè utilitza els mateixos arguments que, diu, Jesús ja feia servir com un dels primers revolucionaris que han existit.
Amb una mirada clara i transparent ens diu que hauríem de demanar perdó a aquells que malauradament han d’anar als menjadors socials, o als bancs d’aliments. I segueix dient-nos que la Constitució, que tan defensen uns, no la compleixen els que ens governen perquè ni tothom pot menjar, ni tothom pot treballar, ni tothom te una lloc on viure dignament.
Sor Lucía Caram, monja benedictina, fundadora del Grup de Diàleg Interreligiós de Manresa, orienta tots els seus esforços perquè els éssers humans, creiem amb Deu o no, tinguem el deu que tinguem, formem part de la comunicat que sigui, ens parlem , ens relacionem , interactuem, que ens coneguem de veritat per treure’n més profit del que podem transferir-nos els uns als altres. Vol esglésies sense portes, sense riqueses, convertir les nostres mans en les mans de Deu, perquè Deu no té mans.
Sor Lucía, vital, sense formulismes que encotillen les seves dots i capacitats d’acció en benefici de tots, té una sola finalitat, ser útil, servir.
Com deia, recordaré la companyia d’aquesta dona que sens dubte té el que no té massa gent, transmet optimisme, entusiasme, il•lusió, energia positiva i , sobretot, ganes, moltes ganes d’intentar millorar el nostre entorn més proper perquè més a poc a poc, o més de pressa, vagi canviant el món.
Gràcies Sor Lucía Caram per acompanyar-nos a l’Aula de la Universitat a l’Abast de la Fundació Universitària Martí l’Humà.
Àlex Muñoz
