La conferència de dimarts passat al Teatre El Patronat ens va permetre conèixer una mica millor la personalitat tan particular la d’en Vinyoli en la que, com ens va dir el ponent, un cert to crepuscular, amoratat, amb imaginaries postes de sol pel Mediterrani, amb una dependència etílica sabuda, ens va deixar uns poemes que alumnes de l’Institut Vil·la Romana i el mateix Ventura van recitar.
Per part meva crec que el millor que puc fer és deixar una mostra de la delicadesa de la bellesa estètica del vers d’en Vinyoli en aquest poema. Llegiu-lo i gaudiu d’ell.
Abans que neixi l’alba
…mentre che’l danno e la vergogna dura…
MICHELANGIOLO, Rime, 247
És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d’una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l’alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat
i veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.
Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.
