El procés cap a la independència de Catalunya està sorprenent tan als de dins com als de fora. Als de dins, per la banda dels partidaris, pot sorprendre la transversalitat amb la que es mostra, inclús la unitat que en altres moments de la nostra història ens ha mancat com a país. Per la banda dels contraris, els està sorprenent la magnitud del suport ciutadà i encara més la determinació dels polítics catalans que estan conduint el procés. I des de fora, ja van sorprendre les consultes populars del 2009 i 2010, i han causat admiració les manifestacions que tossudament han fet sortir al carrer centenars de milers de ciutadans, el juliol de 2010 i les Diades Nacionals de l’11 de setembre de 2012 i 2013.
És important destacar en aquest punt la unitat que està mostrant el procés. El testimoni gràfic del passat desembre de 2013, on es van agrupar les forces polítiques que donen suport a la consulta del proper 9 de novembre de 2014, des de la dreta democristiana fins a l’esquerra pseudocomunista, és un fet sense gaires precedents en el món occidental.
Malauradament, la unitat no és completa. El PSC, que tots voldríem en el bloc del dret a decidir i donant suport a la consulta com a força hegemònica i protagonista principal de la política catalana que ha estat i hauria de continuar essent, s’hi ha exclòs conscient i voluntàriament. I això és una mancança del procés, indiscutiblement. La direcció del PSC va prendre una decisió crucial, i va escollir la via de la subjugació al PSOE renunciant a la tradició i full de ruta del socialisme català.
Dit això, les dades objectives de tot plegat ens permeten veure el costat positiu d’aquesta mancança del procés cap a la independència de Catalunya. I les conseqüències de la crucial decisió del PSC són ben clares, objectives, inqüestionables a partir de les dades que ens ofereix la democràcia: la pèrdua de suport electoral (el 2012 va perdre 8 diputats: dels 28 als 20, passant de la segona a la tercera posició com a força política catalana), episodis de trencament de la disciplina de vot al Parlament de Catalunya, baixes de militants i càrrecs de l’aparell del partit… En definitiva, una autèntica desfeta que quedarà palesa en les properes eleccions catalanes, tal com preveuen les enquestes que situen el PSC com a cinquena força política catalana, amb uns 14 o 15 diputats.
No ens alegrem de la dinàmica autodestructiva del PSC, com tampoc mai ens alegraríem de la malaltia d’un amic o familiar o conegut, ni la d’un contrari o inclús d’un enemic. La reflexió que fem, intentant veure el costat positiu del tema, és que la decisió del PSC de torpedinar la Consulta i de situar-se contra el dret d’autodeterminació ha comportat uns resultats nefastos pel mateix PSC, en imparable caiguda lliure. I això, tot i reconèixer que algú ho pot veure com la consolació dels necis, també és veritat que reforça la unitat de la majoria de forces polítiques, en una dinàmica absolutament contrària, per positiva i ascendent: segons les enquestes més recents, 95 diputats que representen el 70% del Parlament de Catalunya.
