Es pot viure com a Dinamarca o Finlàndia? Es pot! Dades objectives: Catalunya té un producte industrial brut superior al de Finlàndia i semblant al de Dinamarca. Depenent d’Espanya, el nivell de vida dels habitants de Catalunya dependrà, com sempre, del que decideixin els qui recapten més que aporten. Una Catalunya independent permetria gestionar els propis recursos i elevar substancialment el benestar. Per tant, si podem viure com Dinamarca o Finlàndia, quina raó pot haver-hi per voler viure pitjor i depenent d’uns altres? I més amb la història d’incompliments, explotació, dèficit fiscal, invasió de competències…
És un problema per a les multinacionals la independència de Catalunya? Tres exemples reals que indiquen el contrari: 1) Panasonic diu: “La independència de Catalunya no ens representa cap problema”. 2) L’exsoci del fundador de Microsoft decideix invertir 30 milions d’euros en una empresa catalana. 3) Hewlett-Packard instal·la a Sant Cugat el seu centre mundial de negoci en 3-D. Al campus treballen 3.000 persones de 61 nacionalitats en 11 unitats de negoci. Per ells, Catalunya és un problema o una oportunitat? Quina opinió mereixen aquests fets objectius i reals?
Per què es castiga els estudiants de Catalunya? El govern espanyol ha atès totes les beques dels estudiants espanyols… menys les dels catalans. Com afecta això a les famílies que ja estan suficientment castigades? Hi ha més. L’estatut recull que les beques les gestionarà la Generalitat. El govern no ho ha volgut traspassar. Es va recórrer al Constitucional i va fallar contra el govern espanyol. D’això fa 3 anys. Encara no han estat traspassades. És digne de confiança un govern que s’empara en la constitució i no obeeix ni a “el seu” propi tribunal constitucional? És digne que hi hagi pares d’estudiants que vulguin seguir perjudicant als seus fills?
Donarà Espanya dues passes endavant i una enrere? Consisteix en atacar per tots els fronts per després, negociar, parlar… i cedir alguna cosa. La posició final és millor que la inicial per qui va atacar primer. Espanya ataca amb asfíxia financera, invasió de competències, recentralització i agressió al català. Es negocia, cedeix alguna cosa, però ha avançat i queda millor del que estava. I els agredits, contents (?) d’haver suavitzat la pressió. Caurà la societat catalana en aquest parany? En ella hi ha ciutadans i partits polítics, mitjans de comunicació que estan predisposats a terceres vies. L’experiència diu que són vies mortes perquè, després, el pactat no es compleix. Què és més “digne”? Establir la pròpia via o seguir per la que marca qui ens agredeix, ignora, explota i limita?
Qui són els líders reals dels catalans? Hi ha moltes definicions de lideratge. Una molt oportuna: “Líder: Qui té una visió que millora la situació i la materialitza”. Els partits polítics, espanyols i catalans tenen el seu líders. Quins tenen una visió que millora la vida, dignitat, identitat, llibertat, dels habitants de Catalunya i quins s’hi oposen al fet que es materialitzi? Els primers afavoreixen la democràcia a través d’una consulta. Els segons ens neguen aquesta opció democràtica i la seva proposta és seguir depenent encara que millorant alguna cosa material, no en llibertat ni dignitat. A quins líders seguir i quina conseqüència tindrà per als ciutadans catalans? Quina opció és més digna des de la identitat i des del benestar de les famílies catalanes?
Davant aquesta situació, els ciutadans de Catalunya, per dignitat, què han de fer?
