Una vella coneguda olor. Sí, aquesta és la sensació que sentia quan, dimarts a la tarda, anava cap El Patronat de la Garriga per assistir activament, amb molt d’interès, a la ponència de l’Agustí Alcoberro, Director del Museu d’Història de Catalunya, que versaria sobre Catalunya i la Guerra de Successió.
La vella coneguda olor que sentia era la que des de fa segles va desprenent el menyspreu que el poble català rep dels que manen des de l’altiplà a les bones gents que habitem en aquest invent anomenat Espanya.
Per la ràdio (que preferia no escoltar), els que diuen estimar-nos molt anaven desprenent bilis disfressada de bons consells paternalistes, com els qui ens volen portar pel bon camí que passa pel sedàs de la manca d’identitat pròpia. Els voluntariosos comissionats catalans, dignes, fan el que han de fer mentre jo estic arribant a El Patronat perquè he quedat amb l’Alcoberro que ens trobaríem una estona abans de començar la conferència.
Els altres, no tots, des de La Carrera de San Jerónimo, van destil·lant forrellats que tanquen portes però no pas furten les nostres il·lusions, al contrari.
Vaig relaxant-me perquè penso passar una bona estona enriquint-me amb l’historiador que ens explicarà amb detall cum laude què va passar amb el duc d’Anjou, en Villarroel, el Duc de Berwick, la universitat de Cervera, en Felipe V. És la Guerra de Successió, ja fa tres-cents anys i, segur que aleshores ja hi havia una vella coneguda olor, la mateixa que perdura, la mateixa que ahir sentia anant a El Patronat, la mateixa que sovint no puc evitar sentir.
Segueixo amb la ment activa, m’activo, m’animo i em dic que val la pena el que visc ara, en aquest moment, a l’Aula de la Universitat a l’Abast de la Fundació Universitària Martí l’Humà perquè érem , som i serem i hem de dir-ho.
D’alt de l’escenari l’Agustí Alcoberro rep la benvinguda de la mà d’en Santiago Cucurella i d’en Jordi Salayet, vàlid successor del Santi a la FUMH. Al final de la ponència, brillant ponència, aplaudiments d’agraïment dels assistents.
A sis-cents quilòmetres, a les onze de la nit, va haver-hi qui també va aplaudir i em vaig preguntar, per què els diputats que han votat NO, han aplaudit en acabar la votació? Què han guanyat? No deixar-nos votar? Denigrant! Vergonyós!
A partir d’ara, punt i a part.
