Les expectatives d’èxit que tenia vers la conferència sobre Leonardo da Vinci a l’Aula de la Universitat a l’Abast de la Fundació Universitària Martí l’Humà, varen ser superades per la qualitat, to de veu, cadència i sensibilitat amb la que la Maria Montseny Rodri va anar esgrimint en la seva exposició, donant una imatge harmònica amb les madones i àngels que el gran pintor ens va deixar com a veritables regals en molts dels seus quadres.
És clar que, per la personalitat pluridisciplinar i polièdrica del personatge i per l’enorme quantitat de disciplines que dominava (fins i tot la música) era impossible ahir arribar a tots els racons de l’intel·lecte d’aquest home, d’aquest geni, quedant-nos bàsicament en la seva impressionant obra pictòrica i donant només pinzellades a l’aspecte tècnic, científic i d’investigador, destacant que va ser el primer que va unir l’art amb la ciència i barrejar l’empirisme amb el naturalisme.
Des de la meva perspectiva d’oïdor, neòfit en la matèria, se’m feia i se’m fa difícil assimilar com una mateixa persona que és capaç de pintar quadres com El Sant Sopar, La Mona Lisa i tants d’altres plens de delicadesa i d’amor, podia dissenyar alhora màquines, enginys destructius per matar homes, per defensar-se i atacar l’enemic, segons deia.
Mireu, clar, l’ésser humà és ben estrany.
És força estrany que hi hagi qui, amb una extraordinària qualitat creativa, artística, pictòrica i escultural, pugui arribar a fer-nos gaudir, embadalir, mirant les seves obres d’art i amb la mateixa intensitat, o més, pot fer-nos patir fins a morir a través dels instruments de guerra que inventa, que dissenya i dels que en construeix maquetes funcionals.
En qualsevol cas, vull ser positiu en el record del geni da Vinci i em quedo amb allò que em recompensa, que és la plasticitat, és el detall, és l’art en l’aspecte més ampli del personatge i, parafrasejant-lo, dir que la bellesa es va perdent durant la vida i que la pintura la converteix en eterna.
Tant de bo que el perdurés en les memòries individuals i col·lectives sempre fos la bellesa d’un reflectida en els altres i a l’inrevés.
