Catalunya: moment zero

0
11

Amb aquest títol, l’Àngel Castiñeira va anar desgranant, al més de centenar d’assistents que amb interès eren presents a l’Aula de la Universitat a l’Abast de la FUMH, els passos i les possibles alternatives d’aquesta transició cap a la consecució d’un Estat propi.

Pocs com l’Àngel Castiñeira, membre del Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN) i també membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) poden donar-nos amb el màxim detall quin procés directe o alternatiu és possible en aquest projecte endegat de baix a d’alt. Un procés que una part molt important del poble ha iniciat, incentivat, promocionat i il·lusionat per a assolir els objectius.

L’Àngel va ser molt clar: hem de ser audaços i hem de començar a fer el que somiem que podem fer i, si pot ser ara mateix, millor. Així, doncs… vinga, som-hi! 

Una vegada més, per a mi, intentar fer un resum del gruix de la conferència és una tasca per la qual els déus no m’han dotat de les eines més adequades i, per aquest motiu, em refugio en cites que el mateix ponent va treure de la calaixera on hi guarda els consells dels savis filòsofs.

Escullo ara en Rubert de Ventós, quan diu: “Que encendre un foc al cor no ens ompli el cap de fum”. Ens diu que no hem de perdre’ns, hem de ser realistes i no deixar-nos endur per eufòries. Que cal treballar, i molt. 

Angel CastiñeiraTambé, recullo el testimoni que ens deixà ahir en Castiñeira citant Goethe, quan ens diu que fins que no ens comprometem no tindrem dubtes i que ignorar elimina i anul·la les idees. Textualment, Goethe sentencia el següent: “Fins que un no es compromet, no hi ha dubte, la possibilitat de tornar enrere, sempre ineficàcia… Però hi ha una veritat elemental, la ignorància mata innumerables idees i plans esplèndids. És a dir, pel que fa a tots els actes d’iniciativa i creació, que cada vegada que un es compromet, Providència també es mou. Tot tipus d’ajuda que mai havia aparegut, ara és un. A través d’un flux de fluxos d’esdeveniments de la decisió, posant totes les situacions noves, reunions i material d’ajuda que ningú havia estat capaç de somiar que vénen al nostre favor. Què podeu fer o somiar, començar-lo. L’audàcia té geni, poder i màgia en si mateix.”

Però mireu, sóc així. Vull tancar avui aquest comentari de la conferència a l’Aula citant en Màrius Torres, de qui prenc el seu poema “La ciutat llunyana” com un cant a l’esperança. Simbolisme? Sí, més que suficient.

Llegiu. Gràcies. 

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. 
Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. 
La d’una veu de bronze que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada