Dissabte Barcelona serà proclamada solemnement i festiva com a “capital de la Sardana 2014”. Fins a principis de 2015, un programa curull d’actes de tot tipus al voltant de la sardana se sumarà a la programació habitual de la cosmopolita i moderna Barcino. La Barcelona del Mobile World Congress, de bracet amb la celebració del Tricentenari, esdevé ciutat sardanista per excel·lència.
Comencem reconeixent la veritat. La nostra societat pateix un problema d’autoodi que de vegades canalitza cap a la sardana i que, en el cas de Barcelona, per la seva idiosincràsia, s’ha manifestat més clarament. Perquè la sardana no és només una dansa o una música, la sardana és un fet, una realitat que impregna i penetra infinitat de manifestacions alhora.
I en el fet hi cap molta cosa. Si fa més de cent anys Barcelona conegué la sardana de mà dels empordanesos que hi residien, i una òpera anomenada Garin –que incorporava una sardana– despertà la seva consciència, anys més tard el país ho faria amb una obra de teatre líric, La Santa Espina, de la qual només en coneixem un fragment, la sardana que ha esdevingut himne. Des de llavors i fins ara, la resta ja està escrit: arrelament, expansió, prohibicions, debats estilístics, escoles de cobles, expansió i crisi de la sardana… Tot el que puja, baixa.
Però tornem al fet que ens ocupa i fem-ho al voltant de tres paraules clau: sardana, capital i societat.
El sardanisme fa temps que, conscient de la realitat que viu i pateix, fa gestos d’obertura cap a una societat amb la qual, si bé hi conviu, dormen sovint d’esquena.
Com a dansa i música, la sardana és un patrimoni únic que poques nacions al món tenen. El capital de la sardana és amplíssim, només cal veure la qualitat d’obres, d’artistes, compositors, cobles i persones de rellevància artística i solvència intel·lectual que s’han sentit atrets per ella.
Fa més de cent anys, la societat catalana adoptà la dansa i música empordanesa de moda i la féu també seva. Ara, el sardanisme no vol que la societat que la va adoptar i li ha donat forma, se’n desentengui. El projecte “capital de la Sardana” pretén això i Barcelona CDLS 2014 és un repte de retrobament d’una societat amb ella mateixa, de conèixer-se i de reconèixer-se en ella i en el millor aparador possible, el Cap i Casal.
La societat que va fer la revolució tèxtil i el modernisme donant-se les mans, és la mateixa societat que al cap de 100 anys fa una sardana de 400 de quilòmetres reclamant llibertat, i per tant, no pot donar l’esquena a aquest oferiment. Perquè si Barcelona no s’entén sense el rerepaís –vegi’s les comarques–, la ciutat no pot presentar-se al món com una ciutat moderna i cosmopolita sense una cultura popular pròpia, ben arrelada i viva que la connecti amb la resta del país d’una manera natural.
S’atansa el moment del retrobament i de veure la sardana amb uns altres ulls, sense tòpics ni filtres ni prejudicis de cap mena. Diguem-ho clar i català, prejudicis que apliquem a la sardana però no a d’altres manifestacions artístiques forasteres, a les que somriem mentre perdonem la vida a la sardana. És el moment de viure-la, gaudir-la i transformar-la, de sumar-s’hi i d’experimentar-hi. Qui cregui que l’anella és tancada, s’equivoca, qui pensi que la sardana i, per extensió, qualsevulla manifestació artística és estàtica, s’equivoca.
La solució ens la dóna la poesia de la mà de Joan Maragall, que amb la lletra de l’Empordà va escriure: La sirena es feu un xic ençà, un xic ençà el pastor de la muntanya, fins que es trobaren al bell mig del pla… Barcelona és l’escenari, és el pla.
Ara cal que societat i sardanisme, pastor i sirena, amb pas lliure i decidit, es retrobin i interactuïn al bell mig de Barcelona, observats envejosament pel món que, amatent, ens vigilarà durant aquest 2014 pel que estem a punt d’aconseguir com a país i que fóra trist, deixar-ho perdre com a societat. Som-hi, doncs!
