La jove amb opinió que prometia colgar de cebes als lectors, reprèn l’escriptura. Ho fa amb cert empegueïment, tot confessant que té més de dos i de tres articles començats però que, amb el pas dels dies, han anat quedant obsolets. A més, la jove, suposadament amb opinió, dubta. No ben bé de la seva opinió ja que a voltes troba que, a part que no en té cap de formada, hi ha coses que li van més aviat per la via de la intuïció que per la via de l’opinió (segons quins filòsofs ho trobarien totalment equivalent i per tant no en fa massa cabal, d’això) i no té justificacions per presentar per escrit.
Tampoc sap com acabar de tractar l’actualitat garriguenca. El problema principal, abans que res, és que fins ara passava dotze hores diàries a la capital i, a part del camí de casa a l’estació, poca vida al poble feia. Parlar d’un dia a dia que amb prou feines vius, costa. Tot i que l’afer del tren de rodalies al qual puja cada dia proporciona material per fer-ne un llibre sencer, el tema avorreix, és ple de desídia i massa repetitiu (sempre va tard, això ho sap tothom, no és profecia). Així, doncs, la opinadora jove troba que demanar el record d’un passat quan hom no pot estar construint ni el present sembla poc conseqüent, com de rentar-se’n les mans.
Dubta, sobretot, de si els propòsits inicials que havien de satisfer els articles són factibles, amb els mitjans que té. I, si allò que ella considera important —la memòria, el coneixement del terreny on trepitges, la consciència de tot el què comporta “ser d’un lloc”— ho hauria de ser per tothom. Per això, i perquè no en sap més, us recomana que els qui ho creieu llegiu un llibre que fa poc que ha vist la llum: “L’horitzó primer” de Joan Todó. Que ell sí que se’n surt amb escreix, d’aquest propòsit i que explora la pertinença, el passat, les arrels que s’enfonsen i s’assequen del seu poble, la Sènia. Segur que més d’un garriguenc pot trobar-hi referents, encara que sigui el lleuger fil que uneix la Sènia i la Garriga: la indústria del moble.
