Entén el lector el rebut de la llum? Sap per què a Espanya la llum és de les més cares d’Europa? No? No es preocupi, el govern tampoc. O potser sí. La llum puja, puja, i puja? I, és curiós per què els presidents de govern i també alguns ministres s’incorporen a companyies energètiques quan abandonen el càrrec? No és… molt “sospitós”? En qualsevol cas, miri el seu últim rebut de la llum i decideixi si val la pena seguir en un país que li obliga a pagar, sense que vostè ho entengui, com ho fa.
Quants empresaris catalans són sobiranistes? La majoria!. Qui ho diu? Joan Font, propietari de Bon Preu. Algú que forma part del teixit de la Catalunya quotidiana, real. És que no succeeix el mateix amb les manifestacions del president de la CEOE o d’una mínima part de l’empresariat català? Que jutgi el lector. Quins interessos defensen els uns i els altres? A qui beneficia les seves postures? Per què no pressiona la CEOE al govern espanyol en lloc de demanar la submissió i explotació, el silenci, als ciutadans catalans? Els consumidors amb dignitat, què han de fer?
Ha de ser La Caixa qui decideixi com ha de ser Catalunya? El president Bon Preu / Esclat diu: “La Caixa ha d’entendre que el país no ha de fer el que vol La Caixa”. És el que afirmaria qualsevol persona amb sentit democràtic i consciència de la seva pròpia llibertat, dignitat. La Caixa va ser modèlica en els seus orígens al “servei” de Catalunya. Ho segueix sent? Al servei de qui està ara? Se la segueix necessitant però només si la seva “raó de ser” és Catalunya i no ser un “banc” important “en” Catalunya. Què opina el lector? Ha de decidir més el consell de la Caixa o el Banc de Sabadell que el Parlament català?
Qui fractura què? Espanya segueix anunciant que l’independentisme fractura a la societat. Catalunya ha demostrat una lleialtat constitucional fora de tot dubte. Qui ha despertat la dignitat de tants habitants de Catalunya que han dit prou? Es pregunten a Espanya, i els qui a Catalunya defensen la continuïtat dins d’ella, el veritable motiu, la causa crítica d’aquest creixent independentisme? Els que “fracturen” són aquells que provoquen amb lleis contra la història, la llengua, l’educació, la cultura; els que exploten econòmicament als ciutadans que aporten molt més del que reben. I, a sobre, exigeixen submissió, silenci… per no “fracturar”. Qui fractura? No pas els ciutadans que reaccionen per una qüestió de dignitat!
És la política espanyola més rígida que el castellà? Sembla que sí!. L’acadèmia de la llengua espanyola incorpora regularment paraules, conceptes, modismes. S’actualitza. S’imaginen si no ho fes? Es parlaria el “roman paladino”: “Vull fer una prosa en román paladino… en el qual suele el pueblo fablar a su vecino”. No. Els acadèmics es preocupen d’incorporar a la gramàtica el que succeeix al carrer. I la política espanyola? Es preocupen els polítics d’adaptar la Constitució al que vol i parla el poble? A Catalunya, no. Aquí, el problema és doble: cal adaptar-se al “castellà” i a la “constitució” castellana. Què pensa el lector amb dignitat?
Davant aquesta situació, els ciutadans de Catalunya, per dignitat, què han de fer?
PER LA DIGNITAT – GRUP D’OPINIÓ Bloc / Facebook.
